La defensora ambiental Vidalina Morales ens relata la mobilització històrica que va aconseguir la prohibició de la mineria a cel obert a El Salvador. Un fet extraordinari a Amèrica Llatina, aconseguit després de més d'una dècada de lluita de les comunitats afectades i que avui és una llavor de llum i inspiració per a altres territoris en resistència. Vidalina Morales, juntament amb moltes altres dones, va assumir un paper de lideratge en aquesta lluita. L'activista ens parla de la defensa dels béns comuns que proposa l'ecofeminisme, denuncia la destrucció dels recursos naturals per part de les empreses transnacionals a Centreamèrica i critica la mineria verda com a nou llenguatge adoptat per les corporacions mineres.
Vidalina Morales. Foto: Laura Solé
LES DONES HAN LIDERAT LA LLUITA CONTRA LA MINERIA A EL SALVADOR. SABEM DE QUINA MANERA LA MINERIA AFECTA EL TERRITORI, PERÒ COM CREUS QUE AFECTA ESPECIALMENT LES DONES?
Primerament, he de dir que la mineria en el món s’ha convertit en una indústria que ve a enriquir unes poques persones i a empobrir molts pobles, comunitats i països. En aquest recorregut contra aquests projectes, hem vist que certament ataca de forma directa les nostres formes de vida i cultures i a nosaltres les dones. On es desenvolupa la mineria augmenta la prostitució; és un clar exemple de les primeres conseqüències d’aquests projectes que comporten l’augment de malalties, separacions en les parelles i ruptura de famílies. També augmenta el treball domèstic que fem les dones, ja sigui com a esposes, com a mares o com a filles, perquè som les que al final sostenim les nostres llars, independentment que tinguem una parella a l’una. Com ens ataca directament, som les primeres que iniciem la lluita, comencem a sortir al carrer, assumim un cert lideratge i llavors som estigmatitzades. En el meu cas en particular, em van dir que era mala mare, mala muller, un mal exemple per a la comunitat per deixar als meus fills sols. Això ocorria en l’àmbit de la llar i en el comunitari, però socialment és un problema encara més gran: assumim el paper de defensores i xoquem amb les autoritats que ens governen i amb les empreses mateixes, perquè clar, això és un monopoli i un control que les empreses exerceixen sobre els nostres territoris, on compren els qui prenen decisions: alcaldes, diputats… i quan una comença a apropiar-se d’aquestes lluites, comencen les amenaces. A Amèrica Llatina, hi ha molts exemples d’assassinats de companys i companyes, però especialment companyes. És un tema molt complex.
I QUÈ CREUS QUE APORTA EL FEMINISME A LES DEFENSORES, A LA LLUITA AMBIENTAL, A LA LLUITA PER LA TERRA?
A Llatinoamèrica, certament, nosaltres defensem el terme ecofeminisme perquè en les nostres cultures tenim un contacte estret amb els nostres béns comuns. M’agrada usar sempre aquesta expressió, béns comuns, allò que ens permet la vida, la nostra aigua, la terra, els nostres propis aliments... I jo em demano si és que les dones estem més arrelades a tot el nostre entorn. Ecofeminisme és un terme pel qual pensem que val la pena apostar, perquè crea consciència sobre el conflicte del territori, que no està gens desvinculat dels problemes que nosaltres patim com a dones. Sembla que som cossos estretament vinculats, la terra i les dones, que som donadores de vida. Per aquí va el que per a nosaltres hi aporta aquest terme.
EL FET QUE EL 2017 S’APROVÉS A EL SALVADOR AQUESTA LLEI DE PROHIBICIÓ DE LA MINERIA A CEL OBERT POT INSPIRAR I ANIMAR ALTRES TERRITORIS. QUÈ CREUS QUE VA FER QUE S’ACONSEGUÍS?
Va ser el resultat d’una mobilització de 12 anys, que comença en els llocs directament afectats. El fons de la nostra lluita són les comunitats amenaçades; ens vam articular des de l'àmbit local, cercant altres persones que s’interessessin per la problemàtica. El Salvador és un país petit, però amb problemes ambientals summament forts. Es diu que està a punt de convertir-se en un país amb estrès hídric —això és greu— i que és el quart país més vulnerable davant el canvi climàtic. Les comunitats ja tenien problemes seriosos d’escassetat d’aigua, de contaminació per l’agricultura química i falta d’accés a terra de qualitat per a produir els seus aliments, perquè pràcticament tot es conrea amb adobaments químics. Tot això ja és molt seriós i damunt ve la mineria! Aquí va ser quan ens vam organitzar. El 2006 es forma la Mesa Nacional Contra la Minería i des d’aquest espai més ampli, amb organitzacions nacionals, comencem a incidir qui pren decisions. La conferència episcopal, per exemple, el 2007 es va pronunciar contra la mineria i va fer una crida a prendre cura de la casa de tothom; aquest gest va abonar la nostra lluita. Després vam continuar pronunciant-nos. L’empresa minera, d’origen canadenc, va començar a contradir el que deia l’església, fins al punt de manifestar-se davant la catedral metropolitana de la capital. Va haver-hi una frase cèlebre de la màxima jerarquia de l’església: «Si no em voleu escoltar com a arquebisbe d’aquesta diòcesi, escolteu-me com a químic que soc: la mineria amb químics danya i és mortal». Van començar a sentir-se veus de la Procuradoria per la defensa dels drets humans a El Salvador, de la Universidad Centroamericana… i així va créixer la lluita fins que el 2017 el congrés va aprovar la llei, que era una de les nostres apostes.
Va ser el resultat d’una mobilització de 12 anys, que comença en els llocs directament afectats.
Ara bé, aquesta llei va ocasionar represàlies per a El Salvador, l’Estat va haver de fer front a una demanda en un tribunal internacional. I al final va ser un triomf del poble salvadorenc, perquè després de 7 anys, aquest tribunal, el CIADI (Centre Internacional d’Arranjament de Diferències relatives a Inversions), que està dins del Banc Mundial, va admetre per unanimitat que l’empresa havia de pagar 8 milions de dòlars a l’estat salvadorenc. Diem que és un triomf del poble organitzat des de les seves diferents estructures i comunitats perquè vam suportar amenaces i fins i tot assassinats: el 2009 van perdre la vida 3 companys i una companya embarassada; va ser horrible. La història és bastant llarga, però paga la pena explicar-la perquè hi ha hagut coses dolentes però també bones. Jo ara ho explico aquí a Europa amb molta seguretat perquè vaig haver de passar tots aquests moments difícils i s'hi generen sentiments molt forts. Ens manaven missatges molt clars del que eren capaços de fer i, malgrat el dolor per la pèrdua de companys, ens vam enfortir pensant que això no podia quedar així, calia caminar i avançar, pensant també en com cuidar-nos. Aquest és el cost que hem hagut de pagar per voler viure en harmonia amb el nostre entorn, com hem viscut tota la vida, amb la nostra mare naturalesa que ens dona tot el que necessitem. No necessitem grans mansions ni cotxes de luxe, però sí l’aigua i la terra. Aquest ha sigut el motiu de la resistència a El Salvador.
AQUESTA PROHIBICIÓ DE LA MINERIA ÉS UNA EXCEPCIÓ A AMÈRICA CENTRAL, UNA REGIÓ A LA QUAL LES MINERES TRACTEN QUASI COM UN PAÍS, JA QUE TREBALLEN EN PROJECTES TRANSFRONTERERS. FINS A QUIN PUNT ES POT CONFIAR QUE UNA LLEI NACIONAL, AMB L’AMENAÇA DE L’ACORD TRANSPACÍFIC DE COOPERACIÓ ECONÒMICA (TPP), PUGUI SERVIR PER A ALGUNA COSA? NO CALDRIA POSAR L’ACCENT EN L’AUTONOMIA DE LES COMUNITATS PRÒPIES?
Bé, aquesta és una situació molt forta perquè encara que es va aprovar la llei, la nostra incertesa continua present, més ara, des de març, quan la correlació de forces en el congrés s'inclina cap a la dreta. Això els permet modificar i fer lleis a mida del grup de poder a què responen. I la dreta salvadorenca ha sigut una de les més nefastes. Tenim aquest temor, però les lleis són així, poden canviar-se. Esperem que no succeeixi, però tirarien a l'escombriaire tots aquests anys de lluita i posarien en perill aquest petit país. I clar, també hi és el risc dels projectes que els països veïns desenvolupen: a Guatemala i Hondures hi ha llibertat per a la mineria i compartim rius i conques. El problema no ens el llevem canviant la llei, això ja ho sabíem, però amb aquest petit triomf tenim moral per a demanar als països veïns que respectin la nostra llei, perquè hi ha convenis internacionals d’aigua transfronterera que encara que no és obligatori acatar, ens permeten prendre consciència i abordar aquestes problemàtiques de la regió. Nedem contra corrent i, a excepció d’El Salvador, són governs lliurats a les corporacions; en el cas d’Hondures, per a construir preses i grans extensions de panells solars. Per això també volem fer èmfasi en els països que financen aquests megaprojectes: EUA, Canadà, Europa o la Xina. Hi ha una lluita encapçalada per l'Equador perquè l’ONU aprovi un tractat vinculant a fi que els països estiguin més pendents de les actuacions de les seves empreses en l’exterior, ja que les exigències socials i ambientals són diferents. Històricament ha estat així, els nostres països van ser envaïts i saquejats; i sense aquesta riquesa, Europa no seria el que és. Aquesta realitat persisteix. Quan s’aproven tractats comercials, no es fa per a beneficiar els pobles, sinó per a facilitar l’arribada de les transnacionals.
LES DIFERENTS LLUITES PER LES LLAVORS, CONTRA LA PALMA D’OLI, CONTRA LES PRESES… ESTAN SEPARADES O VAN UNIDES? S’ESTAN CREANT XARXES D’AUTONOMIA I DE DEFENSA DE LA TERRA?
Bé, jo m’atreviria a dir que hi ha moltes iniciatives en els nostres països, sobretot de resistència, petites i grans; el que hem fet a El Salvador ha estat de forma molt articulada. Després, en el territori, s'impulsen iniciatives; per exemple, el que fem en la meva organització, ADES Santa Marta, amb agricultors i agricultores a fi que canviïn les seves pràctiques, deixin d’emprar químics i recuperin les llavors criolles. Hi ha hagut molts anys de discursos de l’agricultura intensiva i amb prou feines comencem ara, però són passos que localment són significatius. Ens demanem moltes vegades què hauria passat si fa dotze anys haguéssim pensat que no podíem lluitar contra aquestes transnacionals.
En el territori, s'impulsen iniciatives; per exemple, el que fem en la meva organització, ADES Santa Marta, amb agricultors i agricultores a fi que canviïn les seves pràctiques, deixin d’emprar químics i recuperin les llavors criolles.
ARA LES MINERES COMENCEN A PRESENTAR-SE D’UNA ALTRA FORMA: MINERIA ARTESANAL, MINERIA RESPONSABLE, VERDA... FINS I TOT ENGEGUEN PROJECTES D’AGRICULTURA SOSTENIBLE. COM ES VEU DES DE LES COMUNITATS AQUESTA ESTRATÈGIA DE CANVI DE LLENGUATGE QUE EN REALITAT NO ÉS CAP CANVI?
És una situació problemàtica perquè enganyen la població. Com podem entendre una mineria verda si tallen el nostre bosc i contaminen el nostre riu? Com a màxim, el que fan en els territoris explotats és plantar-hi gram i posar-hi un arbre que dura un parell d’anys, perquè aquí el que queda és drenatge àcid, aigües contaminades amb mercuri i cianur i terrenys on ja no es pot conrear. Pel que jo sé, tota la mineria fa servir cianur, que és un químic mortal que es va usar en la Segona Guerra Mundial. L’experiència ens ha mostrat en països com Bolívia i Perú, que on hi ha mineria sols roman la destrucció. El desenvolupament és per al grup que engrandeix els seus beneficis en paradisos fiscals que ningú no controla. A nosaltres ens deixen abandonats allà, no ens portaran a viure a Europa. Això de mineria verda és una trista mentida, només aguditza la pobresa i porta la mort dels nostres ecosistemes i les nostres formes de vida, a més de les persones. Crec que no hi ha una indústria més mortal que la mineria.
QUIN PAPER HI JUGA LA XARXA DE DONES DEFENSORES?
Un dels grans reptes per al futur és articular-nos més com a dones. L’organització pertany a xarxes llatinoamericanes i des d’aquí participem en intercanvis, visites, formacions, etc. Cal globalitzar la lluita i els reptes no són fàcils. Per exemple, hi ha grans mitjans de comunicació que fan que la gent no vegi altres realitats i que adormen la societat. El repte és calar en les elits, fer que quan es reuneixin els governants en les cimeres de medi ambient o canvi climàtic, no se'n retirin, escoltin la resta de països i signin compromisos seriosos. Estem davant una crisi molt difícil.
Agraïm a les organitzacions Farmamundi i Enginyeria Sense Fronteres haver fet tot el possible per facilitar aquesta entrevista.