Nerea ÁLVAREZ SEGUÍN
Foto: Nerea Álvarez
Un banc de terres és, essencialment, una base de dades en la qual s'ofereixen terres i on es poden registrar persones interessades a cultivar-les. El seu objectiu és promoure l'activitat agrícola facilitant l'accés a la terra i evitar-ne l'abandó. Revisem l'exemple emergent del Banc de Terres de València per a parar esment en els aspectes fonamentals que han d'acompanyar el bon treball d'aquestes eines.
El País Valencià es troba en el top del rànquing espanyol de cultius abandonats, segons l'última Enquesta sobre Superfícies i Rendiments de Cultius (ESYRCE, 2017).[1] En total, prop del 20% de la superfície de cultiu es troba erma.[2] En el lloc web del Banc de Terres de València s'enumeren les conseqüències que genera el sòl agrari sense cultivar: la proliferació de plagues i de rosegadors, l'erosió del sòl, l'augment d'abocaments incontrolats, la degradació paisatgística i el risc d'incendis, entre d'altres. Però l'abandó de terres genera també un altre tipus d'impactes per al medi rural i per a la societat en el seu conjunt, com la pèrdua de bagatge, sabers i tradició cultural associats a la seua cura i la disminució de teixit social i activitat econòmica als pobles.
SITUACIÓ DEL BANC DE TERRES A VALÈNCIA
L'Ajuntament de València, a través del Consell Agrari, va posar en marxa l'abril de 2018[3] el Banc de Terres de València, definit en la seua pàgina web com «un registre administratiu municipal de caràcter públic que està format per parcel·les aptes per a l’explotació agrícola la propietat de les quals ha sol·licitat voluntàriament la inclusió en el banc de terres. Aquest registre funcionarà com un instrument per a posar en contacte l’oferta i la demanda de parcel·les cultivades o cultivables ubicades al terme municipal de València». Entre els objectius inicials d'aquesta eina, es troben facilitar l'accés a la terra i promoure el recanvi generacional. Naix com una de les estratègies dins del Pla d'Acció Integral per la Promoció de l'Activitat del Territori Agrícola Municipal (PAIPATA) sota la responsabilitat de la Regidoria d'Agricultura, Horta i Pobles de València.
Aquest banc s'ha desenvolupat a partir del model i la plataforma que posa a disposició la Diputació de València. «Volíem generar alguna cosa més que una base de dades, així que a partir del model de la Diputació vam incloure la possibilitat d'afegir terres municipals i temes que no es consideraven, com la mediació i l'assessorament», explica Josep Manuel Pérez Sánchez, cap de secció d'Agricultura de l'Ajuntament de València.
El camp de València pateix amenaces constants de deterioració, com la pressió urbanística i industrial, les ampliacions del port i altres infraestructures de comunicació, la falta de viabilitat econòmica, la contaminació de les aigües per abocaments urbans, l'envelliment de la població sense que hi haja un recanvi generacional i una falta de conscienciació per a protegir l'horta com a activitat econòmica i patrimoni cultural.
Encara que en els últims anys la ciutadania i diverses associacions han pres consciència de la necessitat de preservar l'horta, Josep transmet la seua impaciència perquè el banc de terres comence a donar els seus fruits. No obstant això, és realista i afirma que «el primer pas és convéncer qui en té la propietat i ampliar l'oferta. I, segon, si una parcel·la passa d'inculta a cultivada, tindrem el principal objectiu acomplit».
Amb tan sols uns mesos en funcionament encara és prompte per a avaluar-ne els resultats. «De moment, es troba en una primera fase de prospecció de terres, difusió i elaboració d'un pla de comunicació», ens conta Natalia Castellanos, tècnica col·laboradora de la Fundació Mundubat, una de les associacions que, al llarg de 2018 i 2019, amb el suport d'Empodera Consultores, té com a missió elaborar i posar en funcionament aquest pla de comunicació. Ara el treball se centra a arribar als agents clau del territori, com ara alcaldies, comunitats de regants, sindicats agraris, el Tribunal de les Aigües o l'Escola de Capatassos Agrícoles. «Cal explicar com funciona el banc de terres perquè se'n difonga la informació a través del boca-orella i amb l'ajuda de materials de difusió. Alhora, es tracta de fer-los part del projecte per a generar una base social consistent que ens ajude a difondre aquest recurs», explica Natalia.
Una altra de les mesures que ja està en marxa és la campanya de neteja llançada pel Consell Agrari Municipal a un centenar de parcel·les de cultiu que s'han identificat com abandonades. «En un percentatge important d'aquestes parcel·les s'ha fet una primera neteja. Això no és al que s'aspira, però quan hagen fet quatre neteges i vegen que costa temps i diners, potser entenguen que és més rendible tindre-la cultivada», explica Josep. «D'aquesta manera, arrendar la terra és un mètode per a evitar el risc de sancions econòmiques per l'incompliment de les obligacions de la propietat dels terrenys rústics (neteja i manteniment de parcel·les rústiques)», afig Natalia.
Foto: Nerea Álvarez
Foto: Nerea Álvarez
BARRERES EN EL FUNCIONAMENT DELS BANCS DE TERRES
Que aquest tipus de mecanismes de gestió del sòl agrícola siguen tangibles, dinàmics, útils i sostenibles en el temps depén en gran manera del grau d'implicació del municipi i de les persones que el gestionen.
La qüestió és si el Banc de Terres de València podrà desenvolupar-se evitant algunes de les causes per les quals altres projectes del mateix tipus han deixat de funcionar, factors que altres ajuntaments ja han posat sobre la taula en trobades com el Webinario Bancos de Tierras: Potencial como herramientas para reactivar el uso de suelos abandonados, organitzat per la Red de Ciudades por la Agroecología i celebrat el juliol de 2018. Alguns d'aquests factors són: la falta de confiança per part de les persones propietàries; la inseguretat jurídica; la necessitat no només d'assessorament, sinó també d'un seguiment dels projectes en marxa; un pressupost econòmic concret i la pràctica inexistència de polítiques o normatives concordes que tinguen com a objectiu evitar l'abandó de les parcel·les i impulsar l'activitat en el camp.
LA DESCONFIANÇA
Laia de Ahumada, promotora dels bancs de terres de Terra Franca a Catalunya, explica que una de les principals barreres a l'hora d'aconseguir ofertes és la desconfiança de les persones propietàries: «Es necessita molt temps per a convéncer-les i, després, eines per a donar suport a les llauradores que volen fer ús de l'espai». Una de les formes en què Terra Franca és capaç de generar més confiança és signant el contracte d'arrendament o cessió amb l'organització i no directament entre particulars. En el cas de l'Ajuntament de València el contracte es realitza entre particulars, encara que totes dues parts compten amb l'assessorament i mediació del Col·legi d'Enginyers Agrònoms de Llevant (COIAL).
Javier Descalzo, regidor d'Agricultura de la Pobla de Vallbona, conta que al seu ajuntament el banc de terres municipal funciona de fa un any aproximadament i són unes 40 persones usuàries entre oferents i demandants, encara que reconeix que moltes encara no han fet un intercanvi. Si escau, a pesar que l'administració no intervé en la signatura del contracte, es convoquen diverses reunions prèvies per a establir una relació de confiança entre les parts, la qual cosa genera una diferència en el tracte més endavant.
LA CONTINUÏTAT DELS PROJECTES
La falta d'assessorament i finançament dels projectes productius que comencen fan que siga complicat aconseguir un pla de negoci sostenible en el temps, per tant, la terra corre perill de tornar a ser abandonada. A més, per a molts cultius és un moment de crisi i difícil ressorgiment econòmic. Quant al finançament, el banc de terres no arriba més que a informar de les ajudes o subvencions que ofereix el Consell Agrari o la Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural.
LA GARANTIA JURÍDICA I CONTRACTES
Un dels obstacles que suggereix Javier Descalzo és que la garantia jurídica que pot oferir el municipi és inexistent: «Els bancs de terres als pobles han existit sempre en els bars, informalment, ara s'hi dona un registre administratiu. Però, a qui és amo de la terra li costa molt soltar, no acaba de fiar-se. No hi ha competències per a dir: tu has incomplit el contracte, et sancionaré». En el Banc de Terres de València la situació és la mateixa que a la Pobla de Vallbona. De moment, hi ha l'aportació del COIAL que ha elaborat molts contractes tipus amb clàusules diferents per a ser flexibles i adaptar-se a la realitat complexa de la part arrendadora i l'arrendatària.
LA BARRERA NORMATIVA
Un element important que tant Josep com Laia i Javier han esmentat és que fa falta un canvi en la normativa perquè s'establisquen mètodes sancionadors per als qui abandonen la terra. Laia de Ahumada contava que l'experiència de Terra Franca ha aconseguit ser una referència, però «és difícil mantindre's perquè no hi ha polítiques que vagen en la mateixa direcció, en les quals es pose l'activitat agrícola en el centre i no la urbanització, i que, a més, sancionen als qui abandonen la terra».
A València, s'ha aprovat recentment la Llei de l'Horta de València, en el capítol quart de la qual es posa de manifest l'estat d'abandó de l'horta i s'exigeix a la Generalitat «facilitar les vies que permeten tant mantenir aquestes terres en cultiu com promoure l’accés a les propietats agrícoles a aquells professionals agraris que, en substitució dels titulars, pretenguen dinamitzar l’activitat agrària en l’horta», referint-se en part al concepte regulat en la Constitució sobre la funció social de la propietat. La Llei estableix «un sistema d’arrendament forçós d’aquests sòls en favor d’un tercer que es dedique activament a l’agricultura [...] encara que es fomenta de manera prioritària la mediació i l’acord amistós entre el propietari i el professional cultivador». En l'àmbit autonòmic, s’ha fet un gran pas amb l'aprovació de la Llei d'Estructures Agràries , que, en paraules de Josep Manuel Pérez, «acull tota la Comunitat Valenciana, això dona més força als bancs de terres». Sota aquestes dues lleis, el banc de terres es converteix en una eina essencial. Hi coincideix Javier Descalzo: «Cal parlar de la concentració parcel·lària, de per què els camps són tan xicotets, de per què no s'hi posen totes les terres i després es reestructuren. La Llei d'Estructures és important».
La Diputació de València porta el seguiment dels bancs de terres que fan ús de la plataforma. A més, hi ha un grup de treball en què participen diversos ajuntaments i organitzacions que posen en comú experiències i detecten les necessitats perquè les bases de dades puguen créixer tant en oferta com en demanda.
ELEMENT TRANSFORMADOR?
A València tenim la sort de comptar amb un territori que permet una diversitat de cultius i espècies que ben gestionats podrien ser el manteniment de gran part de la població. A més, existeix una Estratègia Alimentària que s'espera seguir fins a 2025, un procés enfocat a construir un sistema agroalimentari sostenible basat en relacions d'equilibri entre les zones urbanes, periurbanes i rurals.
Un banc de terres pot arribar a ser una peça per a promoure un canvi més profund, prova d'això és la iniciativa Terra Franca, un treball en xarxa gestionat per ens locals amb un compromís que va més enllà, perquè només acull projectes agroecològics. S'hi considera la terra com un bé únic i irreemplaçable. Laia de Ahumada, una de les seues impulsores, confessa que xoquen moltes vegades amb una falta de consciència de la terra com un bé comú.
A l'Ajuntament de València encara hi ha molt de treball a fer, però són conscients de la importància del maneig agroecològic: «El primer objectiu és aconseguir que una superfície abandonada passe a convertir-se en un cultiu; després, es manté la proposta d'acompanyar als projectes agrícoles tradicionals cap a una conversió a projectes agroecològics i, per descomptat, premiar-los», explica Josep. De moment, en el cas de les terres públiques a disposició del Banc de Terres, es preveu que un dels criteris considerats per a prioritzar les demandes siga que el pla presentat es base en l'agroecologia.
La pràctica i el temps ens diran si els bancs de terres, a més d'una eina per a la connexió entre persones propietàries de la terra i agricultores, són una solució per a reduir el nombre de terres abandonades; de moment, a València comencen amb molta il·lusió.
__________
[1] En total s'hi compten com a terra erma 134.097 hectàrees. https://www.mapa.gob.es/es/estadistica/temas/estadisticas-agrarias/agricultura/esyrce/
[2] «Terreny anteriorment de cultiu i actualment erm, abandonat o no utilitzat per a l'agricultura ni la ramaderia per raons econòmiques, socials o d'una altra índole. Es tracta sovint d'antigues parcel·les de cultiu deixades sense llaurar, localitzades dins d'una zona de cultius, sobre les quals no es realitza cap labor de manteniment ni de control de la vegetació i no té aprofitament ramader. Altres vegades són parcel·les situades en zones amb expectatives de creixement urbanístic». Definició del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació. (https://www.mapa.gob.es/es/estadistica/temas/estadisticas-agrarias/DefinicionesESYRCE_tcm30-122349.pdf)
[3] Data de començament de l'aplicació de l'Ordenança reguladora del Banc de Terres Agrícoles de València.
Nerea Álvarez Seguín
Periodista