L’escenari bèl·lic en què ens trobem no pot ocultar la crisi ecosocial que tenim al damunt. La guerra posa de manifest els límits materials del sistema i fa evident de nou com la globalització productiva i econòmica serveix de ben poca cosa a la majoria de les persones del món.

La pagesia, igual que d’altres col·lectius professionals, mirem amb incertesa el futur. A Catalunya, la població activa agrària representa menys del 2 % del total. Cal comprendre bé els perills que comporta aquest fet en termes de seguretat i sobirania alimentàries. A més, la mitjana d’edat al sector és elevada, no hi ha relleu generacional a la vista. Els costos dels elements bàsics per treballar i produir s’han disparat: combustibles, fertilitzants, pinsos, llavors, maquinària i equips… Però, sobretot, patim pels preus percebuts per allò que produïm i la feina que fem. Són del tot insuficients i, massa sovint, no cobreixen ni els costos de producció.  El creixement exponencial en el consum de combustibles fòssils experimentat les darreres dècades és responsable de les grans emissions de gasos d’efecte hivernacle que han provocat el canvi climàtic. Aquesta circumstància modificarà substancialment les condicions ambientals en les quals són viables les produccions agrícoles i, per tant, també la producció ramadera. Si no fem tard, les persones que ens guanyem la vida produint aliments, ens hi adaptarem.

El sector agroalimentari travessa una gran tempesta, però la pagesia i les multinacionals alimentàries naveguem en vaixells diferents. La gent que vivim del camp i del bestiar no tenim por al decreixement i, en canvi, sí que ens provoca temor l’abandonament i el deteriorament dels ecosistemes que possibiliten la nostra activitat. Per contra, les grans empreses només veuen sortida en la millora de la seva taxa de beneficis, a força d’incrementar les desigualtats i, deixant d’assumir, si cal, els límits biofísics del planeta.

En aquesta situació, la sobirania alimentària apareix com un horitzó àmpliament compartit al qual hem d’aspirar, fins i tot esdevé una necessitat per sobreviure de forma justa en una terra habitable. Però no serà fàcil, no hem de confondre desitjos i realitat. Per transformar el model de relacions econòmiques actual, cal un subjecte social conscient de si mateix, organitzat, que anheli els canvis i que els protagonitzi. És complicat, com sempre. Tanmateix, no és impossible, està demostrat.

La pagesia del present ens trobem en una posició estratègica en aquest conflicte. Defensar el treball agrari enfront del capital esdevé crucial per imaginar i garantir una alimentació segura i sana als nostres pobles i ciutats. A casa nostra no existeix la pagesia bona i la dolenta. Existim els qui treballem la terra i els qui la creuen dominar. Cal atendre la realitat social del camp, gestionar les contradiccions, construir alternatives versemblants i donar suport a les lluites pageses inequívocament. La pagesia hem començat un període de mobilitzacions llarg i hi haurà les oportunitats per a la lluita compartida. Teixir una aliança de l’ecologisme i el moviment per la sobirania alimentària amb la pagesia seria una llavor esperançadora.