Pau Agost Andreu
L’estiu del 2018, vaig començar a treballar estudiant i recuperant les varietats fruitals tradicionals la Serra d’Espadà, junt amb la seua cultura associada. En aquesta serra vaig trobar un escenari propici per descobrir la gran presència que van tindre i encara tenen els pobles àrabs en els paisatges, l’agricultura i la cultura valenciana. Aquestes i altres valls del País Valencià van ser habitades pels mahometans andalusins durant quasi nou segles, fins a l'expulsió fa uns 414 anys.
Voluntariat de plantació en la col·lecció de varietats fruiteres de la vall de Xinquer. Al fons es veu el castell d'origen àrab. Foto: Mónica Segarra
El llevant andalusí
La cultura àrab s’instal·la al llevant d’Hispània durant el primer terç del segle viii, amb la conquesta Omeia d’aquesta regió. Cinc segles més tard, Jaume I s’apropia d’aquest territori. La població musulmana que passa a formar part del nou regne cristià habita aproximadament un terç del territori valencià, però està relegada, generalment, a viure en les zones muntanyoses més abruptes i les valls de l’interior, les terres considerades més pobres o difícils de conrear. Conserven els seus costums, les seues lleis, la seua cultura i la seua religió. A canvi, han de pagar tributs als nous senyors cristians, que es reparteixen el dret d’avassallar econòmicament aquests territoris.
Malgrat l’ofensa que suposava per a l'Església catòlica la presència musulmana en territori cristià, aquesta connivència compartimentalitzada entre població àrab i cristiana es va estendre amb alts i baixos fins al 1525. Aquest any es va iniciar una campanya de baptismes forçats per tal de convertir la societat musulmana, adoctrinar-la i assimilar-la. La conversió forçada suscità revoltes armades que, en territoris muntanyosos com la serra d’Espadà aconseguiren fer front durant mesos a les autoritats cristianes, incapaces de sotmetre els habitants d'un territori que els resulta desconegut i impracticable. Finalment, després de destinar un gran esforç militar, les autoritats cristianes sufoquen la revolta i forcen la conversió de tots els supervivents, que passen a considerar-se cristians nous o moriscos, i són obligats a aprendre els principis bàsics del cristianisme i a fingir que els parctiquen en la vida pública.
Aquestes revoltes alarmen a les corts cristianes sobre el perill de tenir territoris profundament àrabs dintre les seues fronteres, en un context en què l’imperi otomà i els pirates del Magreb són una amenaça creixent. Preocupa que aquestes zones, especialment les properes a la costa, puguen servir d’enllaç per a una possible invasió. La idea d’una expulsió total i definitiva de la població nativa àrab es comença a debatre al carrer i a les corts, amb valedors i detractors per igual.
Els nobles que controlaven aquests territoris s’oposaven a l’expulsió dels moriscos que treballaven les seues terres. Les mans hàbils dels camperols moriscos es defensaven de l'expulsió més amb l’aixada i la llegona que amb l’espasa i el fusell. Havien sigut els arquitectes creadors d’aquells paisatges agroforestals, modelant terres que les cultures que els precediren havien considerat massa hostils per al seu aprofitament agrari. Hi estaven profundament connectats després de cultivar-les durant segles. Expulsar-los suposava degradar el valor d’aquelles valls.
Finalment, la política s’imposa al seny de la terra. El 4 d’agost de 1609, Felip III decreta l’expulsió de la població nativa musulmana. Els comissaris enviats pel rei els informaven que disposaven de sols tres dies per deixar les seues cases i embarcar cap al Magreb. Tres dies per acomiadar-se de la terra que era seua pel dret que confereix l’esforç i el treball de generacions. Tres dies per marxar de les valls que els seus avantpassats van convertir en jardí i rebost per al seu poble.
Segons es recull al llibre Secrets d’Espadà, [1] d'Òscar Pérez, una tercera part de la població valenciana, unes 118.000 persones, van ser expulsades. L’autor estima que d’aquests, vora 19000 vivien a la serra d'Espadà, amb la qual cosa els seus pobles i paisatges quedaren abandonats i desolats. El mapa «Los moriscos del reino de Valencia en 1609» il·lustra la gravetat d’aquella tragèdia.
Com conta Oscar Pèrez, va ser a poc a poc i amb molt d’esforç, com aquests territoris es van anar repoblant amb cristians arribats de diversos territoris peninsulars. Nous habitants que s'assentaren sobre una base musulmana de segles que perduraria en l’agricultura, la gastronomia, el vocabulari, etc.
La pagesia andalusina de la serra d'Espadà
Aquesta cadena muntanyosa, situada al sud de les comarques castellonenques, s’estén des del litoral fins als inicis de l'altiplà terolenc, formant un gran nombre de valls escarpades separades per crestes de roden i moles calcàries. Terra de fonts, boscos i cultius.
La serra d’Espadà i la serra de Bèrnia (Alacant) van ser els dos territoris que preocupaven més als governants cristians. Les dues serres havien sigut esculpides i cultivades per població àrab durant segles i estaven molt prop de la costa. Per aquest motiu, Felip II va encomanar l’enginyer Giovanni Battista Antonelli un estudi dels dos territoris. Òscar Pérez analitza en el seu llibreaquest informe des d’un punt de vista agroecològic; en podem destacar alguns aspectes.
Els pobladors de la serra es descriuen com un poble purament camperol, llauradors i llauradores que sobrevivien cultivant la terra.
En primer lloc, a la serra d'Espadá es van comptabilitzar 2995 cases o nuclis familiars moriscos, agrupats en diverses poblacions. Aquesta xifra contrasta amb els 4000 nuclis familiars cristians que se censen rodejant la serra, fins als confins del regne de València. Per tant, les angostes i empinades valls, mitjançant l’ordenació territorial i les tècniques de cultiu àrabs, sostenien tan sols 1005 famílies menys que les grans planes que la rodejaven, més fèrtils i propicies per a l’agricultura. Els pobladors de la serra es descriuen com un poble purament camperol, llauradors i llauradores que sobrevivien cultivant la terra.
Segons l’informe, en el paisatge espadànic s’hi cultivava “... panís, mill, figues, raïm, algunes olives, mel, garrofes i tanta fruita que basta per a la seua subsistència, i alfals…”, i hi pasturaven principalment cabres.
D'altra banda, es descriuen nombroses séquies quilomètriques que recullen l’aigua de les seues respectives fonts per transportar-la entre diversos pobles, que mouen al seu pas múltiples molins. Moltes d’aquestes han continuat donant serveis fins a l’actualitat.
Els sistemes d’irrigació fragmentaven l’aigua de les fonts i la distribuïen per llocs on abans no corria si no plovia. Els bancals guanyats a l’empinada muntanya amb murs de maçoneria multiplicaven la terra fèrtil i cultivable, tant en regadiu com en secà. Ambdós elements, combinats, van incrementar exponencialment l’aprofitament agrícola de la Serra d’Espadà i constituiran la base del ric mosaic agroforestal que caracteritza el seu paisatge que, construït i cuidat pels àrabs va sustentar la majoria de la població espadànica fins fa cinc dècades, quan començà l’abandonament de l’agricultura de muntanya en pro de la citricultura i la indústria ubicades en les planícies litorals.
L'herència agrícola àrab
El ric mosaic paisatgístic de la Serra d'Espadà ha propiciat que tradicionalment s’hi hagen cultivat, i fins i tot originat, d'un gran nombre de varietats locals de fruiters i hortalisses. En Connecta Natura hem identificat 64 d’aquestes varietats fruitals, a saber: 6 varietats de prunera, 7 d’albercoquer, 7 de figuera, 8 de presseguer, 9 de poma, 10 de perera i 17 de cirerer. També hem començat a treballar amb varietats de raïm i magranes.
Segons les entrevistes dutes a terme durant les prospeccions, la majoria d’aquestes varietats ja es cultivaven a la serra abans del segle xx; algunes es van originar en les seues terres i altres hi van arribar durant la primera meitat del segle xx, fruit de l'intercanvi amb camperols d’altres territoris. Aquesta riquesa varietal està molt vinculada a l’herència àrab.
Tot i que la Serra d’Espadà no és la regió d’origen de cap de les espècies esmentades, hi arriben pel Mediterrani de la mà de fenicis, grecs, romans i àrabs, s’hi cultiven i adapten i, amb el temps, es van diversificant fins a originar nous ecotips i noves varietats
El projecte divulgatiu Artanapèdia ha identificat 21 varietats de garrofes de la serra. Aquest cultiu, fonamental per a l’agricultura tradicional com aliment bàsic dels equins emprats per a treballar al camp, hauria estat introduït a la península pels àrabs, segons un estudi de 2004. [2]
L’arribada a la península dels pobles àrabs vingué acompanyada per la introducció d’un cúmul de cultius, coneixements, tècniques i enginys agrícoles i hidràulics que aquests havien anat recollint de diferents cultures i refinant en els seus centres d’estudi. Un exemple d’aquesta riquesa el trobem en El libro de agricultura de Al Awan, extens tractat que recull i divulga el coneixement agrícola andalusí. La combinació d’aquests coneixements amb les condicions del paisatge llevantí van suposar una revolució agrícola i cultural que va canviar el territori i que arriba fins a l’actualitat. Aquest bagatge va donar als camperols andalusins l’habilitat per incorporar i adaptar nous cultius al territori i, a la inversa, generar condicions de cultiu adequades on abans no hi eren, creant un mosaic d’espais agrícoles amb múltiples condicions de sòl i clima que afavoriren la diversitat.
Una de les arts agrícoles estudiades i perfeccionades pels andalusins que ha influït més en la riquesa varietal fruital, tant espadànica com mundial, ha sigut l’empelt. Aquesta tècnica de reproducció asexual va afavorir la dispersió de varietats que venien d’altres territoris, la seua adaptació a les condicions locals i la multiplicació i expansió de les noves varietats que s’originaven a la serra.
Variedats locals
Quan parlem de varietats locals ens referim a varietats de cultiu, tant fruitals com hortícoles, que han estat cultivades, adaptades i conservades en un territori pels seus habitants, generació rere generació, acompanyades d’un llegat cultural associat, agronòmic, gastronòmic i folklòric.
La majoria de les varietats identificades a Espadà s’han recollit en un catàleg que podeu consultar a la web de Connecta Natura i que està vinculat a un projecte de multiplicació i distribució d’aquestes varietats, per fomentar-ne el cultiu i la conservació. Algunes d'aquestes varietats s’han citat en altres zones del llevant i la península, doncs històricament hi ha hagut molt d'intercanvi i mobilitat entre famílies camperoles de territoris propers.
El Mediterrani, un teixit que ens agermana
El 1609 van expulsar els andalusins del llevant, però la seua cultura va deixar una empremta tan profunda que arriba fins al moll de l'os d’aquesta terra i de qui l’habita. En estimar i habitar un paisatge tants segles, hi ha un intercanvi inevitable. Una part de l’ànima del paisatge s’amalgama amb la dels seus pobladors i passa, de forma subtil i profunda, a la seua descendència. Una part igual de l’ànima del poble, i de cadascú dels seus individus, queda aferrada, per sempre més, a l'essència d’aquest paisatge. Els qui van repoblar els territoris musulmans van cuidar i estimar aquelles terres, la seua ànima i la del paisatge es van confondre i mesclar, generació rere generació. I, per tant, en el procés, part de l’ànima del poble andalusí va passar a formar part de l’ànima dels nous pobladors, i així, subtilment, als seus descendents, fins a arribar a nosaltres.
Potser és aquest el motiu de la meua estima instintiva a tot allò que ressona a àrab de la meua terra i de la meua història. L’origen d’un anhel d’identificar-me amb aquest poble i els seus costums, de mantindre viu el record de la seua herència en aquesta terra.
En un context de desertificació, quan el decreixement es fa imprescindible, resulta més lògic buscar les respostes en els territoris i les cultures més properes al desert.
El passat, el present i el futur dels paisatges agrícoles de l’est i el sud de la península Ibèrica té més a veure amb el nord d’Àfrica que no amb el centre i nord d’Europa. No obstant això, continuem mirant cap a les regions del nord per trobar exemples de sostenibilitat. En un context de desertificació, quan el decreixement es fa imprescindible, resulta més lògic buscar les respostes en els territoris i les cultures més properes al desert, des d’on vingué la innovació que va revolucionar l’agricultura i el paisatge de les nostres terres fa segles.
El primer pas hauria de ser un acte d'agraïment, tant individual com col·lectiu, i reconciliació amb el profund deute històric del nostre territori amb els pobles nord-africans, passats i actuals. Deixar de percebre el Mediterrani com una frontera per comprendre'l com un teixit que ens agermana.
Pau Agost Andreu
Connecta Natura
[1] Pérez Silvestre, O. (2023), Secrets d’Espadà. Divulgacions i una coda. Ajuntament de Castelló de la Plana.
[2] Ramón-Laca L. y Mabberly D. J. (2004). The ecological status of the carob-tree (Ceratonia siliqua, Leguminosae) in the Mediterranean, Botanical Journal of the Linnean Society, 144(4), 431-436.