Concurs de gossos de ramat d’Agres

Disponible en español

Patricia Dopazo Gallego

Els gossos de ramat tenen un paper fonamental en la ramaderia extensiva. Foto: Jesús Villaplana

Agres és un municipi de la comarca del Comtat (Alacant), situat en el vessant nord de la serra de Mariola. Aquesta serra, que ocupa més de 16 000 ha i toca tres comarques, arriba a l’altura màxima en el cim del Montcabrer, 1389 m, i va ser declarada Parc Natural en 2002. És un territori amb singularitat cultural i natural, en part per l’aigua: els importants aqüífers que conté fan que tota la serra tinga abundància de fonts, ullals i coves, i que d’ella nasquen tres rius, el Serpis, el Vinalopó i el Clarià.

Ara, la serra és un lloc de calma i silenci, però no sempre ha sigut així. «En uns altres temps, no tan passats, el tràfec de persones i animals era el més habitual per les nostres contrades muntanyenques. El protagonista no era el silenci que ara hi habita, sinó el dring de les esquelles, les veus que dirigien uns treballs i l’enrenou de les faenes del camp. I aquest espai ben viu i sorollós era el personatge principal d’històries, cançons, llegendes i paraules que formaven part d’una memòria col·lectiva». Això diu el pròleg que la filòloga Francesca Navarro Román va escriure per al llibre Terra de pastors, de Xavier Amat (Universitat d’Alacant, 2021).

Francesca parla de les serres veïnes del Maigmó i el Sit, però, segons Xavier, geògraf, fill i net de pastores i pastors, hi ha un vincle molt gran entre aquestes muntanyes gràcies a la ramaderia. «Tenim testimonis de molts pastors que anaven de fira en fira per tot el territori i que van generar un teixit d’intercanvi econòmic, social i cultural molt interessant. Aquest gran sistema ramader es trenca en les últimes dècades i potser és aquesta interrelació el primer que s’ha perdut». Xavier també conta que el topònim de Mariola, segons l’etimòleg Joan Coromines, vindria d’un derivat llatí que indica el sester que utilitzava el ramat per a descansar a migdia. A la serra trobem infinitat de toponímia en clau ramadera, com el mateix Montcabrer.

Abans i ara

Aquests costums i processos de segles han canviat molt ràpidament en unes dècades. Jesús Beneito, d’Agres, l’únic pastor que queda a la serra, ho ha viscut de primera mà: «Quan vaig començar hi havia 6 o 7 que es dedicaven professionalment i molts que tenien 10 o 15 per afició, però la gent s’ha jubilat i no hi ha hagut relleu. Altres ho han deixat pel mateix motiu pel que ara no s'hi posa ningú, és molta faena i no hi ha rendiment econòmic». Recorda quan, abans, la gent vivia amb unes poques cabres, feia un poc de formatge per a la venda i els animals els portava directament al carnisser del poble, que s’encarregava del sacrifici. «Ara res d’això es pot fer. Ara es ven a intermediaris i això no és bo per al ramader», afirma. Ell té un ramat de 130 ovelles guirres, la raça autòctona valenciana, per a carn. Té la sort de tindre a prop un dels pocs escorxadors que queden i li ven al carnisser del poble del costat i a particulars que aprecien el seu treball i el seu producte.

   Si nos vinculamos con el bancal, con nuestra casa, con nuestro pueblo, será más fácil que lo cuidemos y más difícil que nos vayamos.   

Jesús, amb la resta del Col·lectiu l’Esquella, és un dels promotors del concurs de gossos de ramat d’Agres i també competeix com a pastor (amb el seu gos) en altres concursos d’aquest tipus a Catalunya i al País Valencià, com el d’Ares del Maestrat (Castelló), que enguany fa 17 edicions i va ser una inspiració per a elles. La tradició d’aquest tipus de concursos ve del nord, especialment del País Basc i Catalunya, i a banda de dinamitzar i donar a conéixer la ramaderia tradicional, pretenen mostrar les habilitats de l’ofici de pastor i la cooperació i connexió que es produeix entre el ramat, els gossos i el mateix pastor. «Sense els gossos no podríem eixir per ahí», diu Jesús. «No pots estar en tots els llocs, aleshores els gossos guien al ramat, si alguna ovella se’n van cap a un lloc on no poden estar te la porten, guarden les vores, eviten que entren als bancals... Quan van els gossos, les ovelles ja saben que no poden fer certes coses. No podríem fer res sense ells».

L’afició li ve de menut i de família. «M’agradaven els animals, mon tio tenia unes poques ovelles i el meu avi també i m’hi vaig posar. Vaig començar amb catorze anys i vaig anar aprenent a poc a poc, d’ells i d’altra gent…», explica Jesús. Aquesta forma ancestral de transmissió de l’ofici encara ha resistit una generació més després d’ell. Munyint de ben xicoteta les cabres de Jesús, va créixer Pilar, la seua neboda, que va desenvolupar una gran estima pels animals i per aquest tipus de ramaderia. Uns anys després que començara el concurs, ja acabats els estudis, Pilar es va incorporar al col·lectiu i actualment és una de les integrants més actives en l’organització.

El concurs

Després de deu edicions, l’esdeveniment està totalment consolidat i sempre ha tingut molt d’èxit de públic, amb gent que arriba fins i tot de la ciutat. «La gent hi col·labora molt, el concurs és autogestionat i tot són voluntaris del poble. A molta gent li agrada vindre perquè és un dia d’estar a l’aire lliure, en família i amb amics», conta Pilar.

En què consisteix un concurs com aquest? Pilar ens contesta: «El dia d’abans rebem als diferents pastors i pastores que concursaran i que Jesús ha contactat prèviament. A l’endemà esmorzem, anem al camp que s’ha habilitat i va arribant la gent. Comença amb el sorteig de l’ordre de participació i es fan les diferents proves. Normalment, participen 14 o 15 persones i només 5 o 6 passen a la segona fase. És un jurat qui valora i diu qui ha guanyat, segons el treball del gos, les ordres del pastor...». El jurat està format per persones molt vinculades a la ramaderia, pastores, veterinàries, gent a qui li agrada el tema i en sap molt... Pilar està contenta perquè enguany a Agres van tindre el rècord de dones concursant: tres pastores. A banda del mateix concurs, el programa inclou activitats tot el cap de setmana. «Sempre depén de la gent que estem en l’organització i de les inquietuds, però inclou excursions didàctiques, teatre de carrer, tallers de llana o de formatge, xerrades, exposicions, concerts... i una fireta o mercadet».

En desembre de 2023 es va reconéixer la transhumància com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat a Espanya i a altres països. «Això inclou tot allò relacionat amb oficis afins, gastronomia, toponímia, etnobotànica...», explica Xavier. Afegeix que els mateixos pastors pregunten què suposa això per a ells i ho compara amb l’efecte que pot tindre per al concurs d’Agres. «Poden semblar accions anecdòtiques, però s’han de fer. Darrere de la ramaderia tradicional hi ha una cultura que no està necessàriament morta, que té uns coneixements i una forma d’entendre els ecosistemes que, en una situació com aquesta, de canvi climàtic i sequera, és clau. Si sabérem com es gestionava culturalment el paisatge i les pastures en èpoques de sequera, en lloc d’anar a comprar pinsos o farratges, duríem al ramat a algun punt exacte de la serra que encara té pastures fresques perquè té un punt d’aigua. Aquesta és la cultura del territori que no podem perdre».

La ramaderia junt amb l’agricultura i la vida quotidiana

En un article de Joan Seguí[1] que descriu la ramaderia a la comarca del Comtat, llegim que la societat rural valenciana va ser, sobretot, una societat de llauradores i llauradors. Encara que la ramaderia d’ovicàprits ha sigut més important en unes comarques que en altres i sempre en un lloc secundari respecte a l’agricultura, «resulta obvi que el nivell d’integració entre ambdues activitats era molt ample i que, lluny de representacions antagòniques, pastors i llauradors col·laboraven intensament per raons d’avantatge econòmic, però també per raons de vincles socials». Era habitual que les famílies llauradores construïren corrals, sense tindre ramat en propietat, i els cediren als ramaders per tal d’encarregar-se de gestionar després el fem, que es convertia en adob molt ben rebut als seus terrenys. També, a banda de la serra, es pasturaven bancals d’olivar, d’ametlers, guarets, el cereal quan s’arreplegava, etc. Tot això ajudava a desbrossar i a enriquir la terra. La integració de la ramaderia era tan gran en la comarca que la majoria de les famílies tenia una o dues cabres per proveir-se de llet i solien pasturar-se comunalment a la rodalia dels pobles, en ramats menuts.

   La mateixa gent que vivim en el món rural no tenim ni idea de la terra.   

«Pense que ens hem desvinculat molt de la terra, ho pense contínuament», diu Pilar que, amb trenta-tres anys, pensa que «no pertany a aquest temps». «La meua vida m’ha dut a formar-me en educació i teràpia en la natura i he llegit sobre la vida rural i la connexió amb la terra. Ho portem dins, però molta gent jove està molt desvinculada, la mateixa gent que vivim en el món rural no tenim ni idea de la terra. S’ha venut que el progrés era l’altre, la tecnologia, tot el que ofereix la ciutat». Pensant en com corregir això, el col·lectiu té al cap fer una escoleta de pastors o un campament infantil vinculat a la ramaderia, però encara els falta la força per a fer-ho realitat. «Si ens vinculem amb el bancal, amb la nostra casa, amb el nostre poble, serà més fàcil que ho cuidem i més difícil que marxem. Salvar les balenes se’ns en va de les mans, però sí que podem salvar el que tenim a prop. Hi ha moltes maneres de vincular-se i estimar el lloc on estem».

La ramaderia cooperativa del futur

Recuperar la ramaderia extensiva, per a Xavier, com a geògraf, més que «viable», és necessari pels seus beneficis ambientals, socials i culturals. «És significatiu que moltes vegades l’última persona que queda en un poble, en una vall, siga un pastor o una pastora. La ramaderia té eixa capacitat de fixar població». Conta també que la pèrdua de la ramaderia tradicional a qualsevol part del món «genera més massa forestal i simplifica el paisatge i això ja és un fort impacte. La serra de Mariola n’és un testimoni». Al País Valencià, les normatives per a promoure el valor ambiental del pasturatge van molt lentes en aquest sentit. Jesús ha passat de pasturar muntanya pública i haver de pagar, a que, ara, l’administració li pague per fer-ho, però una quantitat simbòlica i afegint més burocràcia.

Però com s’aconsegueix que la gent s’interesse de nou per aquest ofici en un món que ha canviat tant? «Les escoles de pastors estan molt bé, però després eixa gent té dificultats per accedir a terres de pastura perquè són privades o perquè l’ajuntament no és conscient que pot cedir les terres públiques», diu Xavier. Pilar afirma amb contundència que n’hi ha joves que treballen de forma voluntària en el concurs que volen fer ramaderia, però la falta d’acompanyament ho impedeix. «Abans potser no feia falta cap acompanyament, però ara la burocràcia no ho posa fàcil. A més, no ho han viscut al seu voltant, tenen pocs referents i els costa molt acabar-ho d’agarrar».

La mateixa Pilar està a prop d’esdevenir una nova referència per a infants i joves. El seu somni i objectiu és viure de la terra. Ara mateix té dos xiquets molt menuts i li costa fer un pas més gran, però quan son tio se’n va fora a concursar, ella es queda a càrrec del ramat. Ara bé, reconeix que és molta dedicació. «M’agradaria fer-ho amb algú, uns dies tu i uns dies jo, pense que això seria interessant». El treball cooperatiu, que permeta tindre temps lliure, sembla ser una de les claus per a adaptar les faenes amb el ramat i la terra al temps que vivim. També Xavier, que va fer de pastor una temporada quan son pare estava malalt, pensa igual. «No sé si sabria dedicar-me 24 hores al dia com ho fa ell. Crec que seria molt més atractiu fer-ho entre 2 o 3 persones, i canviaria també eixa forma individualista de treballar que sempre han tingut els pastors. No ha de ser tan difícil».

Pilar convida a participar en el col·lectiu i a rebre idees per a fer més per la recuperació del vincle amb la terra. «És superimportant que comencem a vincular-se en el territori perquè al final som tots la mateixa cosa. Si alguna cosa no va bé, nosaltres no estarem bé».

Aquest article té el suport del Departament de Geografia Humana de la Universitat d'Alacant, en el marc del projecte Experiències innovadores de la cadena agroalimentària a la Comunitat Valenciana, finançat per la Generalitat Valenciana.

 

[1]      Joan Seguí, «El pasturatge tradicional d’ovelles i cabres. El cas de la comarca valenciana del Comtat». Caramella, núm. 22 (2016), pp. 16-21.