Alba Oller Benítez i Iris Verge
Disponible en españolEl grup de mestres Batec va funcionar durant la Segona República espanyola com a espai de trobada autoorganitzat entre diferents escoles rurals amb l’objectiu de renovar l’escola.
Reunió de Batec a Juneda (Lleida) el 29 de maig de 1932. Del llibre de Fenando Jiménez Mier i Terán, Batec. Historia de vida de un grupo de maestros. Edicions de la Universitat de Lleida, 2007.
Sovint la mirada al passat ens regala xicotetes sorpreses: narratives que sempre van existir, però que han estat menystingudes, quasi omeses. Aquest és el cas de Batec, un grup de mestres que operaria a les àrees més recòndites del territori lleidatà des dels principis dels anys trenta fins a la irrupció del colp d’estat franquista. La possible idea preconcebuda que les innovacions pedagògiques pertanyen al progrés propi dels nuclis urbans es trenca en el moment en què les zones més rurals de les comarques de Lleida es convertirien en l’epicentre d’aquest col·lectiu, el qual, anys més tard, amb la creació de la Cooperativa Española de la tècnica Freinet, s’encarregaria d’estendre a la resta d’Espanya la coneguda metodologia Freinet.
En el context de la Segona República espanyola, on es va posar l’accent en la qüestió educativa tot i les limitacions de l’època, va ser habitual l’enviament de mestres a França perquè entressin en contacte amb el mètode pedagògic ideat per Élise i Célestin Freinet. Aquestes beques es coneixerien com a JAE (Junta d’Ampliació d’Estudis) i va ser precisament a l’escola rural on, Jesús Sanz, professor de l’Escola Normal de Lleida, decideix implementar aquestes pràctiques amb l’ajuda i supervisió d’una altra figura clau: Herminio Almendros, inspector escolar. Val la pena aturar-se aquí i posar en valor la particularitat de les circumstàncies d’aquesta iniciativa, on les ruralitats van ser espais de possibilitat i gestarien el que després esdevindria una xarxa de suport inèdita i irrepetible entre mestres.
D’entre altres mestres decisives dels inicis del moviment en destaquen Dolors Piera i Pepita Úriz, juntes es trobarien al Cafè Exprés de Lleida per compartir sabers i interessos que sembrarien un primer germen. Totes dues compartien la particularitat de ser activistes sindicalistes, feministes i antifeixistes. En el cas de Dolors, va ser fundadora de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE-UGT), Secretaria General de la Unió de Dones de Catalunya i la primera dona regidora a l'Ajuntament de Barcelona (1937-1939) del PSUC. En el cas de Pepita, va ser impulsora de l’Escola Moderna, així com de la Unió de Dones Antifeixistes, professora de l’Escola Normal de Lleida i participant de les missions pedagògiques de la ILE.
Ací trobem també les figures de José Tàpia, mestre a Montoliu, qui porta a terme les primeres experiències amb la impremta escolar, les quals continuarien altres com mestres com foren Patricio Redondo, Fermín Palau, Salvador Ambrós o Ramiro Vila, educadors d’altres pobles de Lleida que es trobarien per compartir les seues experiències a les primeres trobades del grup anomenat Batec al voltant de 1932. Aquest marcaria també el punt d’inici de la Revista “Escola” la qual materialitza alhora els treballs escolars fets amb les alumnes i també els aprenentatges de les trobades del professorat.
El grup, amb una clara intenció de renovació pedagògica feia visites els diumenges a les diferents escoles per compartir reflexions i pràctiques educatives a jornades de formació entre mestres i convivència de la xarxa. Aquestes trobades són clau per entendre com, des de l’autogestió i el compromís va esdevenir un gir pedagògic marcat per l'interès i la convicció de la necessitat de canviar l’escola. Mestres vingudes des de la Vall d’Aran fins a Alcoletge (Segrià) es trobarien a un poble diferent, configurant un model de xarxa autogestionada pròpia, al marge de grans institucions i iniciatives. I ens preguntem fins a quin punt aquesta necessitat va ser tan essencial que va poder salvar totes les distàncies territorials i contextuals. Existia, doncs —i ens atrevim a dir, existeix— una ferma voluntat de trobar un espai de confluència per col·lectivament resoldre les tensions entre teoria i pràctica educativa. Una idea que ens recorda al present, en el moment en el qual també les escoles rurals s’alien, s’agermanen, es problematitzen com un ens propi. Batec ens recorda la importància de les escoles rurals de pensar-se com un tot, a la vegada que exemplifica la potència de la figura docent per transformar l’aula.
En el context de l’escola rural de l’època, la possibilitat o no d’innovar pedagògicament recauria plenament en el propi o pròpia mestra, la qual en molts casos, era l’única persona a càrrec de tot el centre educatiu. En un moment en què el col·lectiu de mestres entenia com a pròpia la responsabilitat social i política del canvi educatiu calia generar espais i trobades per compartir i aprendre de la pràctica. Pensem Batec com un moviment més aviat horitzontal, ja que tot i que va ser engegat per persones concretes, es valorà com a imprescindible el saber de l’aula.
.
Batec, una llavor
El 27 de juliol de 1936, tot just començada la guerra civil, la Generalitat de Catalunya crea un sistema educatiu per a tot Catalunya que recull les propostes pedagògiques més innovadores que s’havien desenvolupat durant el primer terç del segle xx. El seu objectiu era “una escola nova, gratuïta, laica, coeducativa, catalana i que el nou règim escolar estigués inspirat en els principis racionalistes del treball i de la solidaritat humana”. Aquest sistema escolar va rebre el nom de CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). Els mestres del grup Batec, alguns des dels seus pobles i d’altres traslladats a Barcelona, van tenir un paper destacat en el seu desenvolupament. Nenes i nens van trobar a les escoles, en plena guerra, un lloc per ser estimats, acollits i poder créixer com a persones.
Una de les experiències més significatives van ser les escoles d’acollida d’infants provinents d’altres llocs de l’estat. Dolors Piera, aleshores regidora de l’Ajuntament de Barcelona i Hermini Almendros, inspector en cap, organitzen unes escoles d’acollida exemplars seguint els criteris i metodologies que havien emprat en el grup Batec.
Amb la victòria del general Franco aquest model escolar va ser fortament reprimit i molts d’aquests mestres afusellats. On el front de guerra va trigar més a arribar d’altres es van poder exiliar.
A l’exili aquestes mestres i mestres van continuar amb la seva tasca pedagògica i política. Pepita Úriz treballà intensament a favor dels mestres que estaven internats als camps de concentració i el 1946 creà la Unión de Mujeres Españolas.
Dolors Piera, després d’uns mesos a la presó de Fresnes, s’exilia a Santiago de Xile on tingué una intensa activitat política i fundà el col·legi Andersen seguint els mètodes que havia après en el grup Batec.
Herminio Almendro s’exilia a Cuba i amb la revolució és nomenat Director General d‘Alfabetització Rural, un càrrec important dins el projecte educatiu de la revolució cubana.
Patricio Redondo i José de Tapia s’exilien a Mèxic on fan una important tasca educativa entre la població rural. El 1946 José de Tapia funda a Txalpan l’escola cooperativa Manuel Bartolomé Cossío que es converteix en tot un referent per la renovació pedagògica a Mèxic.
La tasca d’aquests mestres que s’havia iniciat amb el grup Batec comporta un pas endavant als països d’acollida, mentre que a Espanya es torna a l’educació més reaccionària controlada pel franquisme i pel nacionalcatolicisme.
Agustí Corominas, director del documental Els mestres catalans, de la guerra a l'exili (2007)
La correspondència entre escoles i l'ampliació de la xarxa
Tornant als fets cronològics, és també el 1932 que el col·lectiu s’amplia ràpidament i poc després hi ha diverses impremtes en funcionament a les aules. És aquí quan comença a implementar-se el sistema de correspondències que posaria en comú a diferents centres educatius del territori. Mirant als arxius, trobem que gran part d’aquestes correspondències es tematitzen en l’experiència de l’alumnat, els seus descobriments i interessos: aquí la impremta no és només una eina que imprimeix. En el context de Batec, el mètode Freinet s’utilitza tant per catalitzar la reflexió com per possibilitar l’expressió i això va ser degut a una intenció clara del grup de mestres. L’escola, per tant, es percep com quelcom permeable i porós en el moment en el qual entra en relació amb altres escoles a través de la correspondència, es reflexiona sobre l’entorn i l’individu a partir dels textos que s’imprimeixen i possibilita la introducció de noves pràctiques en el moment en el qual la impremta entra en ús.
Gravat de la portada de la revista
Textos que l'alumnat intercanviava amb escoles d'altres municipis de l'Estat
A les publicacions que encara perduren veiem com es parla de les collites, de la fauna específica de l’entorn, de vivències concretes de la quotidianitat… Batec genera una relació entre escola i poble allunyada dels continguts marcats en l'àmbit estatal i es pren la llibertat de generar una escola viva, arrelada al context i a les persones. En aquest sentit, la metodologia Freinet de les correspondències escolars permet, a més, generar una xarxa, una idea de territori compartit des d’aquestes singularitats i imaginaris compartits que neix de l’alumnat, descentralitzant els sabers patriòtics i memorístics de l’escola tradicional per posar al centre el territori comú i viscut. Aquestes pràctiques escolars centrades en la creació d’una subjectivitat individual i comunitària per part de l’alumnat, suposen un gir radical d'allò que s'havia fet als centres educatius i encara distaria més dels mètodes pedagògics que arribarien amb el franquisme.
Batec va començar a fer-se visible a través de congressos, publicacions i estructures legals. El 1933 es va iniciar la Cooperativa de la Imprenta en la Escuela o Cooperativa Española de la técnica Freinet i, un any més tard, el 1934 es va celebrar el primer congrés dedicat a expandir els coneixements del procés del projecte. Els congressos servien per a fer un traspàs d’informació, es posaria en comú l’experiència d’anys anteriors, a la vegada que continuava la formació i s’obria el procés a nous o noves mestres. El 1935 s’inicia la revista Colaboración, amb la qual s’informava de la situació de la cooperativa i com participar, a la vegada que es compartien textos, experiències… També es va publicar la revista Lo que escriben los niños dedicada a compartir els treballs fets de l’alumnat i que és símptoma de l’interés per centrar el fet educatiu en l’alumnat. Publicacions com aquestes són també les primeres mostres d’iniciatives que qüestionarien la figura de poder del mestre a partir de compartir la veu infantil i que s’assenta sota les bases certament antiadultistes del col·lectiu.
L’exili i la invisibilització del grup Batec
Tanmateix, molts d’aquests materials no perduren i és per això que no podem conèixer molts dels continguts ni tampoc podem tenir una idea del tot fidedigna del col·lectiu. El relat mediat per totes aquestes dècades, fa difícil saber si la presència femenina era tan baixa com s’indica. Apareixen alguns noms, però difícilment veiem dones a les imatges que es conserven de les trobades. Sabem que van ser moltes les mestres que també van engegar aquest grup i van participar d’ell, tot i que un cop més ens trobem amb la decepció que els personatges principals de la història van ser homes que a més, ocupaven càrrecs de responsabilitat.
Com totes les iniciatives que transformaren l’educació a l’època, el final d’aquest col·lectiu arriba al 1936, moment en el qual molts i moltes d’aquestes mestres acaben reubicades, detingudes o afusellades. Pepita Úriz i Dolors Piera s’unirien al front republicà durant la guerra, fins que marxen a l’exili com també van fer molts i moltes mestres republicanes. En el cas d’elles, tot i la repressió que sofriren un cop fora de l’Estat Espanyol, van continuar amb la militància antifeixista i amb la reivindicació de la tasca educativa.
Dels elements materials com van ser les impremtes i de les publicacions, no en va quedar pràcticament res. Tanmateix, els fruits d’aquesta iniciativa veurien la llum arreu del món, gràcies a tots els i les mestres exiliades que van portar els sabers i experiències arreu del món, deixant constància de tota aquesta feina i permetent que aquest moviment es mantinguera viu fins que avui l’hem pogut recuperar com a arrels des d’on plantejar-nos el present i futur de les escoles rurals.