Entrevista a Vanesa Freixa

Artículo disponible en español

Revista SABC

Vanesa, directora de la Escola de Pastores i Pastors de Catalunya entre 2009 i 2016, explica en el seu llibre que ens trobem en una situació límit. Que en poques dècades hem capgirat completament la nostra manera de viure i l’hem portat a l’extrem de la barbàrie, entesa com una actitud cruel, sense compassió per la vida ni per la dignitat dels altres. És en aquest context on el concepte de «ruralisme» s’erigeix com una inspiració i una eina per a construir una nova realitat.

  En el llibre associes al concepte de ruralisme dues paraules: simplicitat i regeneració. Per a tu són dues consignes polítiques?

Son paraules que de fet les podem vincular totes dues, però començo per la regeneració. Si pensem en la pagesia, tindríem clar que estem parlant de la regeneració de la terra, de la regeneració del model agrari, però si ho apliquem a la vida mateixa també és una regeneració dels valors, de la nostra ètica. Ens hem perdut amb tots aquests anys de creixement accelerat. Ens ha xuclat. I si penso en la simplicitat, penso des de la sort i privilegi de tindre una miqueta de terra que t'aporta aliment en tots els sentits. Llavors és quan veus claríssimament que necessites molt poquetes coses per viure en aquell racó, cuidar-lo, cuidar-te i cuidar la teva família o les persones que t'estimes. I això fa, automàticament, que no tinguis necessitat de marxar, que no tinguis necessitat d'anar a buscar res a fora. I això suposo que ens ho aporta la tranquil·litat, el benestar d'estar a la natura, amb el que nosaltres som.

  Això que dius que ens hem perdut en aquest camí ens porta a retrobar-nos i per tu queda clar que passa pel rural, però d'alguna manera també invoca a una certa nostàlgia del passat. Cert?

Quan jo penso en la vida en l'entorn rural, penso en un espai que et facilita un nou ritme perquè no hi han tants estímuls artificials. El que tenim són molts estímuls naturals, bellíssims i inspiradors. Ara ens passa que estem envoltats de moltíssimes coses que et criden l’atenció constantment. És terrorífic. Hi ha moltíssim soroll. No dic que canviar això hagi de ser l’unic camí, però aquí al poble les coses et tornen a assentar o assossegar i llavors pots tindre una mica la percepció molt més tranquil·la i més aproximada del què, del com estàs, del què et passa pel cap. En eixe sentit tinc nostàlgia del passat.

  Sembla que l'únic important en totes les expressions de la nostra societat és la innovació, el progrés. I aquest pensament va arribar al camp.

És clar. S'han dit tantes coses pejoratives cap al món rural i cap aquesta vida… Realment és veritat que en certs moments hi va haver molta precarietat i escassetat i la gent volia fugir d'això, naturalment. Per què? Perquè va haver-hi uns primers que van marxar i els van mostrar que hi havia una altra manera de viure, amb unes certes comoditats a les quals ningú ara, segurament, voldria renunciar. Però el que hem d'entendre és que quan mirem enrere, el que busquem són aquelles coses que sí que tenien sentit i que per a mi eren valors fonamentals en el sentit d'un bé comú per les persones. També una voluntat real de preservar les coses, perquè havien de ser perdurables per garantir la teva vida. Aquesta dinàmica que portem que les coses tenen un sol ús, el que ens fa és que tot tingui aquest valor hiperefímer.

Per un altre cantó, mirar enrere és voler tindre una vida més sòbria. El que haurem de fer com a societat és garantir-nos el que és bàsic: una bona alimentació, un bon entorn, un accés a l'habitatge digne, una bona educació, uns bons serveis sanitaris i socials... això per mi és el necessari per la vida. El que hem de tenir clar és que tota la resta, és superflu. No ho necessitem per poder tenir una bona vida.

També hauríem d'afegir sempre la part cultural, que ha sigut molt viva als pobles i el que feia era que la gent pogués compartir temps i espais, i, finalment, agafar una identitat pròpia que ara també l'hem perdut. És un tema que per a molta gent li és incòmode. No parlo de nacionalisme, parlo del que et vincula a la teva comunitat, el teu ecosistema de vida. Això també s'ha desdibuixat.

  Davant d'aquestes crisis i emergències actuals, quins coneixements de la vida rural seran fonamentals?

Jo ho ficaria tot en una mateixa bossa, que seria «anar guanyant quotes d'autonomia» perquè la vida en el poble, la vida de la gent que vivia al camp, pel que es caracteritzava, principalment, era per tenir molta autonomia. Depenien molt, molt poc de fora i només en coses molt puntuals. Però el que era principal era l’autonomia en tots els sentits, autonomia alimentària i, evidentment, autonomia tecnològica. La gent tenia molts oficis vinculats a moltes artesanies que els permetia ser capaços de fer-ho gairebé tot, cosa que ara gairebé ningú sap. No ens han fet aquest traspàs de coneixement. No s'ha enfocat l'educació en una part a considerar fonamentals i necessaris aquests coneixements que ens aportaven autonomia i, en conseqüència, una llibertat individual, col·lectiva i comunitària. Això s'ha esborrat.

Llavors jo penso que hem de tornar a mirar cap a les sobiranies; que la sobirania, al cap i a la fi, és una autonomia pròpia per poder fer amb el que tens en el lloc que vius. Hem de reaprendre a saber-nos planificar per intentar-nos proveir d'una manera ordenada del que necessitarem, però mai des de l'abús, mai passant per sobre d'altres comunitats, territoris, països, ecosistemes. Això s'ha acabat i això s'ha d'acabar. És una altra manera d'entendre i de sentir que realment som capaços de sobreviure, en aquest cas, en comunitat. Perquè ho hem de fer en comú, això és evident.

  I ara que parlem de comunitat i d'estar arrelats. Vull demanar-te que desenvolupis aquestes idees. Comunitat i territori acaben sent una única cosa? Aquest lligam estimula un vincle afectiu?

Això el que em fa pensar és amb el fet de que ens hem de sentir, en el bon sentit, responsables d'alguna cosa. Quan la teva realitat està molt pròxima, per dir ho així, a l'entorn on vius, no només en l'entorn físic, sinó també el humà, prens consciència que ets responsable de mantenir aquell espai el millor possible i d'aportar-hi el millor possible per millorar-lo. Quan tu et fas responsable, quan et sents a càrrec d'una cosa, llavors ja passes a un altre estadi, t'impliques encara més. Hauria de ser així. Hauríem de tenir una consciència més cuidadora per defecte, però en general no és així.

Aquesta oportunitat de responsabilitzar-se del que tenim a la vora, de fer ho millor, és el mateix al camp com a la ciutat. A mi el que em sap greu és que de vegades pensem que l'única manera, per dir ho així, de salvar-nos, és deixant la ciutat enrere. I jo sóc de les que apostaria que si jo em sento de ciutat i me l'estimo - aquí és on ve l'estima - em sento vinculada amb aquell lloc. És una part de la meva vida, de la meva cultura, de la meva identitat. M'he d'implicar el màxim possible perquè sigui un lloc millor. Hem de generar aquesta estima, però la globalització no ha ajudat en aquest sentit. El que ens ha fet és emmirallar amb voler-nos sentir igual que països i persones que estan a l'altra punta del món. Això no vol dir que no ens puguem inspirar de fora, naturalment que sí, però hem de saber apreciar lo propi.

També fas de pastora, què aprens quan estàs amb el món de les pastores?

La seva persistència en la feina. Són persones que, tot i el que està passant, hi ha una cosa que per a ells està per sobre de tot, que és continuar fent aquest treball de la manera millor que poden. Estan molt centrades en la feina que fan i això està molt bé justament en el moment que vivim, on no estem centrades en les coses que importen. Elles saben el que és important. Són gent que tenen molt coneixement de tot. Són pastores, però són veterinaris i són gent que poden obrir un animal i curar-lo, i tancar-lo, i cosir-lo. Són molt polifacètics en la seva feina, però tampoc necessiten reconeixement. De fet, ho fan perquè ho han après a fer-ho així i no li donen més importància. I això, vist des de fora és una cosa que és extraordinària.

  Aquests dies que justament s’ha volgut presentar una disputa entre el sentiment de pagès i l'ecologista, com definiries el que és ser ecologista?

L'ecologisme està molt especialitzat, per dir ho d'alguna manera, tot i que està arribant un canvi, una nova mirada, jo penso, més harmònica. Ens hem trobat amb discursos ecologistes que han posat tota la ramaderia, per exemple, dins del mateix sac i per tant, s’ha classificat a tothom com a persones extractives i destructores de l'entorn, quan la pagesia extensiva, justament, el que fa és el contrari. L'ecologisme d’avui en dia té molta consciència a nivell del canvi climàtic, de les destruccions dels ecosistemes, etc., però fan poca associació amb la vida quotidiana de les persones vinculades al camp. Encara s'han de construir aquests ponts.

  On posaries l’accent en com transitar cap a una societat ruralitzada?

M'agradaria que en aquest procés hi hagués una voluntat de revisió i de canvi de model alimentari, que és una qüestió central. Subratllar la importància d’una forta redistribució d'una petita pagesia per tot el territori, que és aquella que és propera a la gent, la que alimenta, la que cuida l'entorn i hauria de poder gestionar la terra. Això és fonamental per garantir la nostra sobirania. Això és el que m'agradaria, i que aquest despertar vingués d'una manera massiva per part de tota la població i de tot el sector agrari. Tinc claríssim que no vindrà de la classe política. Ha de vindre de la gent i que aquesta revolta sigui nascuda, construïda i portada a terme per les persones que al final han de viure en aquests espais.

Què aporta, què ens dona, què amaga, què cal revaloritzar de l'activitat cultural i artística del ruralisme per la nostra forma d'habitar el món?

Mira, al llibre parlo molt d'arrelar. Per mi la cultura hi té un paper fonamental en aquest fet. És necessària no només per a millorar el nostre benestar, teixir vincles, inspirar-nos i reforçar-nos l'autoestima, però també ha d'anar vinculada a coses que van més enllà d'això. Arrelar ara ja no és només important per construir una identitat, sinó per protegir un bé molt més transcendent que nosaltres: casa nostra, el paisatge, la terra…, la vida, en definitiva. Ens hem de prendre el temps que calgui per a cultivar els sentiments que ens vinculen amb el lloc. És crear els afectes que donin sentit al fet de formar part d’alguna cosa que està per sobre de la nostra individualitat. La creativitat i l'art ens donen eines, des del joc, per saber encarar-ho sense tanta gravetat.

«La sensibilitat no és un defecte.
De fet, és una de les més grans fortaleses de les persones que volem construir societats més justes. Hem de perdre-li la por.
Ser sensibles és el que ens fa estar obertes a sentir el dolor del món i, per tant, a voler fer alguna cosa per resoldre-ho».

Revista SABC