Entrevista a l’Associació de Micropobles de Catalunya

Revista SABC

Artículo disponible en español

 

«Volem que la societat prengui consciència de la viabilitat econòmica i social dels micropobles, cal que siguem pobles vius en territoris vius, no ens volem convertir en els jardins de les grans ciutats». Això és un fragment de la salutació que fa Mario Urrea, president de l’entitat, al seu lloc web. Mario és professor d’institut jubilat i alcalde de Torrebesses (comarca del Segrià). Ens trobem amb ell i amb Carme Ferrer, vicepresidenta de l'associació, nascuda a Terrassa però veïna de Senan (Conca de Barberà) des de 2008 i actual alcaldessa.

Quines són les particularitats de la governança als micropobles?

Carme: La nostra entitat és una entitat de càrrecs electes però no partidista. Els partits polítics tant ens fan, no mirem això. De fet, la majoria de les persones que entrem als ajuntaments dels micropobles ho fem per vocació de servei a la ciutadania i de vegades el partit polític és un accident. Respecte a la governança, el meu poble, Senan, és un dels cinc municipis de Catalunya que funciona amb consell obert; això significa que el ple de l’ajuntament és la població censada, i és el lloc on es prenen les decisions. En la pràctica hi assistim la meitat de la població, unes 15 o 16 persones. Ens agrada molt tenir aquesta possibilitat que permet fins i tot arribar a consensos. També tenim un consell obert dels nens, perquè l’edat no t’exclou de dir el que vols per al teu poble. Els nens són el futur i està bé que se’ls escolti.

Mario: Als micropobles tots som agutzils, brigada, etc. La gent es fa més responsable de mantenir els espais, les zones verdes, els carrers nets... i fins i tot venen a l’ajuntament a dir que hi ha un clot al seu carrer. Es tracta de fer una comunitat viva i solidària.

Quins valors penseu que hi ha al món rural i als pobles petits que exportaríeu com una manera de viure que cal reproduir, fins i tot per a salvar aquesta civilització?

Mario: Hi ha un que remarcaria: la solidaritat. Si saps que algú ha estat malalt li preguntes com està i quan un veí té una necessitat, de l’índole que sigui, la majoria ens hi aboquem a ajudar-lo. També l’estima cap al territori i el patrimoni, cap a la terra i la gent.

Carme: També la capacitat de resiliència, d'emmotllar-se a les circumstàncies. De vegades tirar endavant projectes que puguin millorar el dia a dia de la teva ciutadania requereix molt de temps i penso que els càrrecs electes dels micropobles podem ser molt i molt pesats. Aquesta perseverança i resiliència per a buscar altres opcions crec que és un punt que ens caracteritza. També la participació; per exemple, anar a posar taules i escombrar la plaça per l’endemà fer festa. I una altra cosa que em meravella de la gent dels pobles és el respecte cap a la resta dels veïns, l'empatia amb el veïnat.

   La iniciativa de la majoria d’homes del món rural és comprar un tractor més gran i llaurar més hectàrees i això és continuar cap al despoblament i el fracàs.   

Per què penseu que aquests valors s’han perdut a les ciutats?

Carme: Són valors que estaven també abans a les ciutats i hi ha blocs de pisos on encara es mantenen entre veïns i veïnes. Jo crec que això es trenca quan fas servir casa teva només com a dormitori, aleshores no et creues mai amb ningú, i es trenquen els vincles comunitaris.

Mario: Quan la comunitat es fa gran és molt difícil mantenir aquests valors. I damunt hem de sumar que la botiga del costat on ens trobàvem tots ha desaparegut i ara hi ha un gran supermercat o anem a buscar el pa a la gasolinera. La mesura de l’èxit no és el benestar ni les relacions comunitàries, és el creixement: les grans ciutats, si cada any tenen més població, diuen que van pel bon camí. No hauria de ser així i aquest és un problema que tenim.

Si busquem paradigmes que defensen allò que dieu, ens trobarem, entre d’altres, amb l’economia feminista i és paradoxal perquè el que sentim sovint és que la dona al món rural no ha tingut la presència política que hauria de tenir, a causa d'un presumpte conservadorisme. Com es conjuga això amb un món rural més proper a la vida?

Carme: Com explica molt bé María Sánchez en el llibre Tierra de mujeres, les dones al món rural (i a les ciutats) sostenien tota la casa, les cures dels fills, de l’home... A més a més, donaven un cop de mà a la gent del costat, però això mai no s'ha valorat. Quan s’incorpora al món laboral assalariat, arriba la doble feina: el que feia a casa més la jornada laboral. Per això, en política no ha pogut ascendir ni ocupar aquests espais de lideratge i decisió. Jo crec que això ara canvia; gràcies al discurs del feminisme, la joventut creix sense trobar natural que en un lloc només hi hagi homes. Aquest és el canvi de paradigma que s’ha de fer, però no només als pobles, sinó en tots els àmbits, empreses, política... Jo, en tot cas, he de dir que mai no he sentit discriminació al meu poble per ser alcaldessa i ser una dona, però sé que altres companyes en altres llocs sí.

Mario: Jo opino que si als pobles no som capaços de donar més protagonisme a la dona, però de veritat, no donar-li més feina, sinó que prengui decisions i agafi les regnes de l’activitat econòmica del món rural, patirem molt, no ens en sortirem. Estic convençudíssim que els homes han esgotat ja les seves oportunitats, la iniciativa de la majoria d’homes del món rural és comprar un tractor més gran i llaurar més hectàrees i això és continuar cap al despoblament i el fracàs; cal canviar, cal buscar un altre model. I aquest altre model ens l’han de portar les dones.

Carme: Totalment d’acord. De fet, els projectes més interessants i innovadors que surten des del món rural els lideren les dones.

Penseu que aquest nou model pot ser el que proposa l’Economia Social i Solidària?

Mario: Jo penso que el sistema capitalista s'acaba i, per tant, cal buscar un altre sistema que no sé quin serà. Hem d’anar cap a una economia solidària «circular», com diuen ara; però no circular per mantenir el model capitalista. Per exemple, ara parlen que fer economia circular és treballar amb els purins perquè és un subproducte dels porcs, aleshores mantindrem els porcs com els tenim. Això és fer-se trampes al solitari! Es tracta de trobar un nou model per a tenir els porcs. El món capitalista fa molts anys que hi és i desmuntar-lo no és fàcil, els bancs són capaços d'adaptar-s'hi perquè se'ls acaba el negoci. Cal anar a poc a poc, perquè no n’hi ha d’altra. Quan algú diu que la solució al despoblament són els pobles dormitori, a mi hi ha una cosa que em fa por i és que ara tots tenim un cotxe o dos i podem viure a 20 km de Lleida, però què passarà d’aquí a uns anys? Podrem tenir tots cotxe? Aquest poble dormitori serà viable? Per tant, ha d’haver-hi un canvi que passa no tant pels recursos econòmics, sinó per començar a pensar que el temps té un valor i es pot intercanviar temps o altres coses i que estar bé no significa tenir molts diners al banc.

   El decreixement ha de ser també recuperar aquesta sobirania alimentària i els pobles i el món rural podem aportar molt.   

Ara l’agricultura majoritària va destinada a la venda a les ciutats o l'exportació, i amb els diners es compra menjar que no sabem d’on ve. Els pobles mai havien passat gana, però penseu que podrien passar gana si aquest sistema capitalista falla?

Mario: Tinc els meus dubtes. Hi ha un estudi de la Universitat de Lleida, L’aprofitament històric de l’aigua a la Catalunya Seca, que ens demostra que un poble com el nostre era hídricament independent: teníem tota una sèrie de recursos i pràctiques, com arreplegar aigua de pluja, pous, ús eficient... i en podíem subsistir. Ara som totalment dependents, si ens tallen l’aigua del Pirineu, tindrem molts problemes. Amb el capitalisme vam plantar arbres fruiters i es va assecar la vall, que era el nostre aqüífer natural; ja no aprofitem l’aigua de pluja perquè ja la tenim a l’aixeta... Amb els aliments és un poc el mateix. Al nostre poble hi havia molta gent que feia hort, tota la vall era una vall frondosa i s’ha acabat, ara els horts són simbòlics. Ens ho porten tot de fora. La situació és reversible? No ho sé. Molta gent no tindrà aquesta capacitat de tornar als orígens i ser autosuficients; encara que, al final, si tenim aigua i tenim terra ens en sortirem

Carme, en una entrevista deies que hem de decréixer. Fins ara els únics que han parlat d’això han estat alguns moviments socials. Penseu que els micropobles o la ruralitat en general com a subjecte polític podeu aportar idees cap aquest decreixement?

Carme: No només hem de decréixer, hem de desaprendre per a tornar a aprendre. Potser hem d’aprendre a fer horta i fer-nos el pa. Hem generat dinàmiques de creixement extractiu donant l’esquena al lloc on vivim, que al final és la terra que ens dona els recursos. En qualsevol cas, jo tampoc entenc el decreixement com a tornar a rentar a mà. Hem de seguir vivint amb certes comoditats, però potser no cal menjar alvocats que venen de lluny i si al camp de Tarragona es fan avellanes, potser no cal portar-les de fora. El decreixement ha de ser també recuperar aquesta sobirania alimentària i els pobles i el món rural podem aportar molt. La meva mare sempre deia que al poble mai es passava gana perquè sempre hi havia un conill, una col... Deia que va passar molta misèria, però volia dir misèria intel·lectual i això ara ja no passa; totes tenim accés a internet encara que sigui amb les nostres mancances. El Mario abans parlava de la mobilitat. Aquí tenim un taxi a la carta des de l’any 2007 que de dilluns a divendres fa el transport fins a l’Espluga de Francolí, on hi ha tren. És el nostre sistema de transport públic. Hem de ser conscients que cada vegada que canviem de telèfon generem un impacte per coses que no necessitem per viure, que només necessitem emocionalment, per ser «més guais». El decreixement ha de passar per fer créixer aquesta consciència social.

Però, tot i això, les administracions i les agendes europees, amb els Next Generation, sembla que diuen que el problema dels pobles se soluciona amb digitalització i 5G, horts solars i molins de vent.

Mario: És un discurs interessat i que no s’ajusta a la realitat. Nosaltres no pensem que el 5G sigui una prioritat, la prioritat és una activitat econòmica digna, habitatges, serveis i cultura digna. De fet, l’altre dia vam fer la prova de ficar uns quants informàtics a treballar a una casa rural i van dir que no s'hi sentien a gust perquè a partir de les sis de la tarda no hi podien fer res. No és tan fàcil. Als micropobles viuen 80.000 persones. Volem doblar la població amb 80.000 persones més vingudes de les àrees metropolitanes? No té sentit. A això no s’adapta qualsevol persona de la societat de consum, perquè necessiten saber que tenen un teatre, un cine..., encara que no hi vagin mai. I necessiten uns carrers amb aparadors ben il·luminats per sentir-se satisfets passejant. A molta gent els treus d’aquest entorn i no s’hi troba. El món rural agrada a un cert tarannà de persona, i per a repoblar hem de trobar aquesta gent amb iniciativa a qui li agradi la pau i la natura.

   Nosaltres no pensem que el 5G sigui una prioritat, la prioritat és una activitat econòmica digna, habitatges, serveis i cultura digna.   

Carme: Això del repoblament ens comença a fer molta mandra. Des de molts mitjans de comunicació s’ha donat una imatge molt romàntica. L'interès per venir als pobles per a moltes persones ha començat quan se’ls limita la llibertat a la ciutat. Hi ha un concepte que ens va semblar molt adient, d’un periodista basc, Julen Rekondo, que parla de «mentalitats pavimentades»: gent que bucòlicament se’n va a viure als pobles i espera trobar el que té a la ciutat. És un gran error, perquè mai trobarà això; de fet, si ho trobés, no seria un poble.

Mario: Quin és el grau de repoblament que necessitem? Cada poble té el seu específic, n’hi haurà que mantenint el que tenen i fent que no baixi la població —que sigui jove i activa— en tindrà prou...; n’hi haurà que necessiten créixer, i d’altres desapareixeran. M’agradaria que algú ho estudiés i em digués quanta gent necessitem. Cada municipi és únic i cal veure les seves potencialitats en funció de les estructures i l'organigrama. Són mons diferents. A cada poble se l'ha de tractar d'acord amb les seves característiques; si no, continuarem fent el que hem fet fins ara.

Carme: Fer lleis iguals per a tothom una altra vegada; quan en un lloc encaixen i en d'altres no.

I quantes «mentalitats pavimentades» trobem a la gent que ja hi viu als pobles?

Carme: Bastants, també dins de la mateixa gent que ha nascut als pobles. Això forma part de la globalització i el capitalisme que abans comentàvem. La mentalitat pavimentada també té a veure amb no estimar el lloc on vius o on has nascut. Hem de fer molta pedagogia a les escoles perquè estimin el territori, perquè marxin, vegin el món i, si volen, tornin i es desenvolupin aquí com vulguin.

Mario: Hi ha dues coses que permet el món rural —i no tant l'urbà—. Una és que puc anar-me’n al camp, posar-me baix d’un arbre i badar una estona, tant com vulgui, que badar és molt bo! Em porta una pau interior, un moment de reflexió. És un mot que ja quasi no s’utilitza. L’altra paraula és enraonar, una gran paraula, que no és el mateix que xarrar, és escoltar l’altre. Escoltar no és el mateix que sentir i mirar no és el mateix que contemplar. Són coses que aquest món ens ha obligat a perdre perquè és el que interessa.

Revista SABC