Una experiència des de L’Hospitalet

LaFundició

Artículo disponible en castellano

La història d'Europa és, en part, una història del que podríem dir «colonització interna». Un procés que s'estén almenys des del segle xiv amb la formació dels primers Estats moderns i el desenvolupament de l'economia capitalista fins avui: els encerclaments i la destrucció de la propietat comunal s'han acompanyat de l'anihilament de la cultura pagesa i, en definitiva, de tots aquells mons de vida en els quals l'activitat dels éssers humans encara està vinculada a uns territoris específics i als seus ritmes naturals, mitjançant un complex sistema que justifica la depredació sense límit dels recursos, l'extractivisme i l'acumulació en mans d'uns pocs.

En aquest procés, el projecte il·lustrat europeu i el desenvolupament del capitalisme no han deixat de treballar per a produir la no existència d'aquests altres mons de vida dels quals parlem, ja sigui directament amb l'anihilació material dels qui els sustenten o indirectament col·locant els seus sabers, formes de vida i cosmovisions fora del que pot ser pensat, o bé integrant qualsevol diferència en la il·lusió d'una societat liberal formada per una «classe mitjana universal» (masculina, blanca, burgesa i amb capacitats, gènere i sexualitat normatives) feta d'individus que es pensen autònoms, l'èxit o el fracàs dels quals depèn exclusivament del seu esforç individual, reunits tan sols per les institucions de l'Estat i per l'acte de consumir.

L'estigmatització de les perifèries i dels seus habitants

Aquest procés ha anat acompanyat també de grans moviments de població, del camp a la ciutat, en els quals masses de pagesos i pageses s'han vist obligades a abandonar les terres per a vendre la seva força de treball a les ciutats industrialitzades, les perifèries i els marges de les quals han acabat per habitar. A Catalunya i l'estat espanyol, aquests desplaçaments s'han donat amb característiques específiques, resultat de la seva pròpia evolució històrica: des de la incorporació tardana d'Espanya a la industrialització fins al projecte desenvolupista del franquisme. De fet, serien les polítiques agràries del franquisme, dirigides a la industrialització del camp, les que accelerarien la despoblació del medi rural en l'estat espanyol, al mateix temps que el règim enaltia la figura de la pagesia com a custodi de les essències nacionals. Referent a això, és important destacar que va ser el mateix règim franquista qui va impulsar la folklorització i museificació de la cultura popular, desacoblant així les seves manifestacions i les seves pràctiques dels mons de vida i dels socieocosistemes rurals que els donaven sentit i en els quals, al seu torn, complien una funció social.

Segons es buidaven els pobles s'atestaven les ciutats, la qual cosa va donar com a resultat el creixement desmesurat i incontrolat de les seves perifèries. L’Hospitalet és, en bona part, resultat del transvasament de població de zones rurals, primer des de la resta de l'Estat espanyol en els anys 60 i 70 i des d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia a partir dels noranta. Aquestes poblacions comparteixen el fet d'haver estat objecte de dos processos interrelacionats: la precarització i l'estigmatització. Així, l'infrahabitatge, l'amuntegament o l'explotació laboral, mostres palpables d'aquesta precarització, es tradueixen al seu torn en l'estigmatització de les perifèries i dels seus habitants, representats com un perill social i un focus de degeneració cívica. Enfront d'aquesta estigmatització es donen multitud de reaccions: d'una banda, l'aculturació, és a dir, la negació del mateix origen social i cultural i l'assimilació als valors d'una classe mitjana urbanita idealitzada; per l'altre, les formes d'oposició i dissidència que han imaginat, organitzat i lloc en pràctica els qui, d'entrada, estaven destinats a ocupar un lloc subaltern en la història.

   El cooperativisme, per exemple, històricament ha format part del repertori d'eines que les classes subalternes han utilitzat per a resistir a l'explotació i produir formes d'autonomia.   

Eines per a produir autonomia

Les epistemologies i les economies pageses o les pràctiques obreres de suport mutu i cooperació són precedents històrics que considerem necessari contemporaneïtzar. Iniciatives com la cooperativa de consum i l'associació Keras Buti o la Xarxa de suport veïnal de l’Hospitalet s'inscriuen en aquest àmbit. El cooperativisme, per exemple, històricament ha format part del repertori d'eines que les classes subalternes han utilitzat per a resistir a l'explotació i produir formes d'autonomia. Alguns barris de l’Hospitalet, com la Torrassa, a principis del segle xx van ser un focus d'iniciatives cooperativistes que desenvolupaven un paper fonamental com a espais de socialització, culturals i d'autoeducació. La cooperativa de consum agroecològic Keras Buti, creada en 2018, va tenir l'impuls inicial de LaFundició i l'associació gitana de l’Hospitalet Lacho Baji Cali, amb l'objectiu de promoure pràctiques culturals i alhora econòmiques lligades a la ruralitat des de les perifèries de la ciutat. Partíem de l'assumpció que el poble gitano té també una vinculació històrica amb el rural que encara perviu en algunes de les seves maneres de ser i estar en el món, i que també poden servir-nos per a imaginar i posar en pràctica una economia fonamentada en els principis de l'economia feminista, posant en el centre les cures i la producció de satisfactores per a una vida bona, que sigui al seu torn compatible amb la vida en el planeta.

Keras Buti neix per a posar damunt de la taula el dret a l'alimentació sostenible per a les classes populars. Compta amb quatre nodes de distribució (tres en l’Hospitalet i un a Barcelona) i coopera amb un productor agroecològic del Parc Agrari del Baix Llobregat, la zona agrícola més pròxima a Barcelona i la seva àrea metropolitana, i un productor de taronges que conrea dues hectàrees a Tortosa, propietat de la seva família, antiga propietària de la desapareguda masia Cal Bielet del Garro en L’Hospitalet.

Precisament a causa de la seva proximitat, el Parc Agrari sempre s'ha vist amenaçat per la construcció de grans infraestructures logístiques, per l'afany urbanitzador i, en definitiva, per l'especulació. La supervivència d'aquest agroecosistema, que inclou el delta del riu Llobregat com un enclavament d'especial biodiversitat, depèn en part de la sensibilització ciutadana, com va demostrar la paralització del macroprojecte Eurovegas. L’Hospitalet ha viscut d'esquena a aquest conflicte territorial, encara que, donada la proximitat del Parc Agrari, no li sigui aliè; de fet, l'any passat, també la mobilització ciutadana organitzada en la plataforma No més blocs i Depana, entre altres, va pressionar perquè la justícia anul·lés l'aplicació del Pla Director Urbanístic de la Gran Via, que preveu la urbanització d'una part significativa de Cal Trabal, l'última zona agrícola de la ciutat. En aquest estira-i-arronsa, durant la crisi de la COVID-19, la cooperativa de treball LaFundició ha adquirit una finca de dues hectàrees en el Parc Agrari per a proveir de productes agroecològics la cooperativa de consum Keras Buti, ajudar als pagesos i pageses —incentivant també la incorporació de joves, sobretot gitanos, amb el suport del Pla Integral del Poble Gitano— i evitar l'especulació amb la terra. Un dels objectius de la iniciativa Keras Buti és, precisament, conformar-se com una eina per a activar la presa de consciència de tots aquests vincles entre la ciutat, el sistema alimentari i el camp, i un espai on produir nous imaginaris rururbans i ecosocials.

Consciència de la interdependència rural-urbana

Al fil de l'anterior, podem entendre que Barcelona, la seva àrea metropolitana i el Parc Agrari del Baix Llobregat constitueixen un únic ecosistema social amb un metabolisme actualment insostenible. Entenem que les esferes social, econòmica i biològica són interdependents i que, per tant, és necessari crear imaginaris i posar en pràctica maneres de vida i economies que resultin desitjables, però requereixin un menor flux de recursos i generin menys residus. Resulten paradoxals i una mostra de les enormes desigualtats socials d'aquest territori, els alts índexs d'injustícia energètica, les dificultats per a l'accés a rendes (ja siguin rendes del treball, subsidis o recursos públics com a forma de salari indirecte), a l'habitatge o una alimentació saludable. En l’Hospitalet aquestes diferències s'han vist exacerbades durant la crisi sanitària i social de la COVID, sobretot si tenim en compte que un percentatge molt significatiu de la població de la ciutat es troba en una situació administrativa irregular. No tenir papers empeny a aquesta població a l'economia submergida i en dificulta l'accés als serveis públics, la qual cosa comporta més risc de contagi.

D'altra banda, els serveis socials, que haurien de servir per a compensar aquestes desigualtats, han esdevingut una eina de contenció i control del descontentament dels grups socials més vulnerabilitzats, al mateix temps que han generat dependències i, de manera indirecta, també els han estigmatitzat. En ciutats com l’Hospitalet, una bona part d'aquests serveis s'ha externalitzat a grans empreses per a les quals l'exclusió social s'ha convertit en un negoci. Tota aquesta xarxa, lluny de dinamitzar a la societat per a denunciar i atallar les causes estructurals de les desigualtats, ha contribuït a la seva cronificació.

   Els mateixos veïns i veïnes que rebien ajuda van anar unint-se a la xarxa de suport per a participar-hi en l'organització. La xarxa es va convertir en un espai on alimentar i experimentar dinàmiques comunitàries en els diferents barris de la ciutat des d'una perspectiva emancipadora i generadora d'autonomia i autocura.   

La falta d'accés als aliments és un problema silenciat que va saltar a l'opinió pública durant els mesos de confinament estricte. En aquest temps, un sector de la població que té com a font d'ingressos el treball irregular, en molts casos vinculat a les cures, no va poder obtenir cap renda ni garantia social. Les entitats «benèfiques» habituals en la gestió dels Bancs d'Aliments es van veure desbordades i un grup de veïnes, amb l'impuls de diverses entitats de la ciutat, com les cooperatives Keras buti i LaFundició, sota el paraigua de la Xarxa d'Economia Social de l’Hospitalet (XESLH), es va organitzar en la xarxa de suport veïnal a partir de diferents nodes situats en cinc barris de la ciutat per a donar resposta a la necessitat bàsica de l'alimentació i per a ajudar a les treballadores de la llar i cuidadores, oferint també assessorament laboral i d'estrangeria, en qüestions sanitàries i d'habitatge, i en situacions de violència masclista i racista. L'accés als fons de contingència de la Xarxa d’Economia Social (XES), les aportacions a través de la caixa de resistència de persones i col·lectius, i les aportacions en espècie de comerços locals, productors del Parc Agrari del Llobregat o Ecocentral (distribuïdora de productes agroecològics a menjadors escolars situada en el barri del Gornal, en l’Hospitalet), van fer possible una primera resposta a les urgències de tantíssimes persones a la ciutat.

Posteriorment, els mateixos veïns i veïnes que rebien ajuda van anar unint-se a la xarxa de suport per a participar-hi en l'organització. La xarxa es va convertir en un espai on alimentar i experimentar dinàmiques comunitàries en els diferents barris de la ciutat des d'una perspectiva emancipadora i generadora d'autonomia i autocura. A més, des de l'inici, es va tenir clara la importància de vincular als pagesos i pageses agroecològics de proximitat amb la cura de les persones i col·lectius més vulnerables. Es va generar una consciència de les relacions d'interdependència entre les zones rurals i les urbanes. El fet que gran part de la xarxa estigués formada per dones migrants i cuidadores —moltes agrupades en el col·lectiu Dones Unides Entre Terres— i la necessitat de prioritzar el suport a les agricultores agroecològiques del Parc Agrari del Baix Llobregat van obrir noves possibilitats de suport mutu i interdependència. Sostenir, en moments de crisi global, les vides dels qui cuiden les terres mentre se sostenen les vides a les ciutats. Amb aquestes persones, al seu torn, en gran manera, migrants i dedicades als treballs de cures amb un fort vincle amb el rural i amb uns sabers molt rics en formes d'organització comunitària, finalment, s'ha anat definint la xarxa de suport mutu com un espai de transmissió i barreja de coneixements i memòries entorn del menjar i la cuina; però també respecte a les formes d'articulació i d'organització col·lectiva per a fer front a les múltiples violències que travessen els barris de la nostra ciutat i les persones que els habiten.

LaFundició

www.lafundicio.net

www.lafundicio.net/kerasbuti

xes.cat/lhospitalet/

---

Aquest article compta amb el suport de la Fundació Rosa Luxemburgo