Laia de Ahumada
Articulo disponible en español
Les noves tecnologies generen molts d’interrogants i suggereixen un munt d’enfocaments, diria que tants com el naixement continuat de noves aplicacions que ens faciliten la vida, ens incentiven la curiositat i ens creen una quantitat ingent de desitjos que mai no aconseguim saciar. És cert que, per coherència, cal cercar resposta a uns quants interrogants bàsics que conformen la nostra societat globalitzada i fàcilment manipulable, una societat que ja fa anys ens anunciava Orwell a 1984 i actualment Loriga a Rendición. Es tracta de preguntes com: En mans de qui estem? A qui li donem la possibilitat del control de les nostres dades i, de retruc, de les nostres vides? És sostenible tot plegat i fins quan? Però malgrat la necessitat d’intentar respondre’ns cada una d’aquestes preguntes i d’actuar en conseqüència, n’hi ha d’altres —relacionades amb temes que podríem qualificar de més filosòfics— que queden amagades rere el brogit de les xarxes i que no són menys importants, com ara aquelles que fan referència a les connexions internes, a la soledat i al silenci, sobre les quals també cal reflexionar.
Arran de la pandèmia s’ha vist un degoteig d’habitants de les ciutats cap a les zones rurals que, abans que qualsevol servei assistencial, demanen un determinat nivell de cobertura per a poder teletreballar. I aquesta mateixa demanda ja fa temps que es fa des de les zones rurals —sovint sense resposta— per poder treballar amb la mateixa celeritat i condicions que a la ciutat; perquè ja és sabut que a les finques rurals també hi ha un munt d’assumptes que se solucionen per la via telemàtica, des de la gestió del negoci a la creació de xarxes de suport.
Aquesta connexió suposa un avantatge, no només laboral sinó també personal, perquè tranquil·litza portar a la butxaca un aparell que et comunica amb el món, que et permet demanar ajuda en un moment donat, que et fa sentir acompanyada encara que estiguis pasturant un ramat dalt del cim d’una muntanya i que t’ajuda a distreure’t amb notícies o xarxes socials múltiples. I no es tracta de qüestionar el valor de compartir a través de les xarxes tota mena d’esdeveniments: com creixen les verdures, pasturen els ramats o brosten els fruits, sinó de qüestionar-nos què ens aporta realment a nosaltres, quin és el nostre grau de dependència o fins a quin punt ens sentim incapaces d’enfrontar-nos a la soledat, la pròpia i la de l’entorn, desconeguda per inabastable. Tenir una bona connexió és útil. Pensar d’una altra manera, actualment, és girar l’esquena a un món que avança, però també cal preguntar-se si moltes vegades aquest món no avança sense nosaltres ser-hi, distretes i absortes en altres paisatges que res tenen a veure amb nosaltres.
Foto: Atelier Paysan
Foto: Atelier Paysan
En aquests temps que vivim s’accentuen les reflexions sobre la dicotomia entre el camp i la ciutat. De la ciutat s’enyora una cultura que etimològicament significava, entre altres accepcions, cultivar la terra. Del camp s’enyora, com deia Thoreau, un lloc on poder «viure amb l’energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no és vida». Les persones que habiten en una i altra busquen un espai on poder ser-hi, viure amb consciència, ser conscients de la vida que viuen. Un pastor comentava que sovint vivia estressat penjat del telèfon, però que, malgrat això, en el seu dia a dia trobava moments per connectar-se amb ell mateix perquè l’entorn natural li ho permetia; de vegades, senzillament, contemplant o tocant la terra. Mantenia un difícil equilibri, però necessari, entre la connexió exterior i la interior. És tot un repte aconseguir estar on estàs, present i conscient, malgrat tots els estímuls externs.
Per a connectar-se sense cobertura és necessària la soledat, però ara ja no se’n volen de soledats ni de silencis, perquè ens fan ser conscients del vesper que tenim dins del cap, i ens fan por. I és que el silenci exterior no és sinònim de silenci interior, i són llargues i atapeïdes les soledats amb un mateix. El mòbil en aquests casos sovint ens salva del buit i ens fa partícips d’una cursa que no té aturador, amb el pensament a tota velocitat. La frenada en sec ens espanta i la posterguem amb mil distraccions perquè sabem que el pensament es torna boig de quietuds, s’esgota per no tenir més converses que les pròpies. Som més felices? No ho sé. El cert és que la vida és un estira-i-arronsa entre el silenci i el brogit i ara aquest últim ho omple tot, i trobem a faltar una vida més pausada que ens permeti tenir espais interiors de silenci, de present i de presència.
No és fàcil connectar-se amb un mateix perquè ens fa vertigen la pròpia profunditat, ens fa por la vida, en definitiva, i no sabem sostenir-nos a nosaltres mateixes; sempre busquem qui o què ens sostingui per no extraviar-nos en interioritats abismals que ens fan por, que no sabem com gestionar; i tornem a córrer a l’encalç de mil desitjos que són necessitats— i com a tals il·limitats— deixant de banda el nostre desig primordial de ser qui som.
Es tracta de tenir una connexió profunda sense necessitat de cobertura exterior. Com fer-ho, ho decideix cada una: Camp o ciutat? Amb mòbil o sense? Brogit o silenci? Aquí cadascuna tria el «bon lloc», l’eutopia que viu dins seu a l’espera de ser reconeguda i habitada.
Laia de Ahumada
Escriptora i membre de l’equip de Terra Franca