Gustavo DUCH
Artículo disponible en castellano en Ctxt
Hi ha dues paraules que es repeteixen constantment en aquesta revista: sobirania i rural. Ara les posem així, l'una després de l'altra, perquè sembla que cobren un significat que cal reivindicar. En el marc dels temps postpandèmia s'adverteixen nous riscos en el medi rural. Si el nostre cos no és més que una part d'un cos col·lectiu, el territori; sobre aquest cos qui pren les decisions?
Abans de la pandèmia (a. P.) vivíem al costat d'una foguera que, en major o menor mesura, a totes ens produïa algun grau de cremades. Però les classes governants, inconscients o parapetades en els seus privilegis —o ambdues coses— no detectaven ni tan sols el fum. Han passat poc més de tres mesos de l'explosió de la COVID-19 i encara que l'incendi ecosocial no pot ser més evident, no sols no hi proposen cap mesura per a frenar-lo sinó que, amb les seves polítiques i fons de recuperació, l’alimenten com piròmans. Això sí que ens genera un veritable estat d'alarma.
Em preocupa, també, el salt mortal que ens ha portat de decennis a. P., on predominaven els sentiments majoritaris de ruralofòbia i menyspreu cap a la naturalesa, a tot el contrari: «el boom rural». En els últims mesos hi abunden els anuncis publicitaris amb una estratègia de màrqueting que es desfà en elogis cap als pobles i les seves gents; la premsa convencional obri espais a la cultura rural, que ara està de moda; i, per descomptat, les grans cadenes de supermercats ja no sols omplen lineals amb productes ecològics, sinó que també divulguen als quatre vents el seu compromís per salvar la petita agricultura i «el seu treball essencial». Serà el rural un nou nínxol de negoci? Quins plans per a «reflotar l'economia» dels entorns rurals s'imaginen els governs?
Com advertien algunes veus, la construcció del discurs de l'Espanya buida ha generat un bon pretext per a justificar qualsevol classe de negoci, per perjudicial que sigui. L'argument de repoblar els entorns rurals permet l'expansió de les macrogranges industrials, per exemple, o l'expansió desproporcionada de parcs eòlics. L’interès renovat per la cerca d'espais naturals, lluny dels riscos epidèmics de les grans ciutats, és un segon factor que ja està accentuant una mena de retorn al rural que, sense compromís per formar part de la sostenibilitat col·lectiva del poble, acreix els fenòmens especulatius de l'habitatge als pobles i de la terra cultivable. I això fa encara més difícil l'arribada de persones que sí que miren al rural com el lloc on situar vides vivibles a partir de la relació amb la terra i la seva fertilitat.
Il·lustració de 'Saca Tus Sucias Manos De Mi pueblo', del Co.lectivo Arterra
L’interès renovat per la cerca d'espais naturals, lluny dels riscos epidèmics de les grans ciutats, és un segon factor que ja està accentuant una mena de retorn al rural que, sense compromís per formar part de la sostenibilitat col·lectiva del poble, acreix els fenòmens especulatius de l'habitatge als pobles i de la terra cultivable.
Amb aquest escenari, el rural i el natural cotitzen cada vegada més alt en les borses de valors. Als voltors que rastregen on invertir no se'ls escapa que en aquesta època d. P. el món rural és molt cridaner en qualsevol aparador. «Venem pobles abandonats. Bona inversió per a oferir llocs on viure i teletreballar amb menys riscos de caure malalt», diran els seus anuncis. «Increïble masia a la venda, protegida amb seguretat privada 24 hores i dues hortes perimetrades amb tanques electrificades». «Solars per a edificar en un carrer asfaltat, sense olor de fem». «Es venen 20 hectàrees de paratges pristins. Moltes possibilitats»...
De fet, parant-hi una mica d'atenció, ja detectem aquesta nova tendència per a refugiats pandèmics de classe top. En les taules d'algunes administracions, s’hi discuteix el projecte anomenat Maestrazgo-Els Ports —impulsat per una conjunció d'entitats filantròpiques i fons d'inversió—, que pretén reduir 550.000 hectàrees de comarques del nord del País Valencià, de Terres de l’Ebre i del Maestrazgo aragonès a una postal, a un parc temàtic del salvatge. Com s'explica en una sèrie de reportatges publicats per La Directa, als promotors no els tremola la veu quan esgrimeixen que amb la reintroducció d'espècies salvatges o la renaturalització del territori [llegiu expulsió de pagesia] s’hi facilita el transvasament de capital de les ciutats al camp i es creen oportunitats econòmiques en les comunitats rurals. [1]
Satisfà veure com la societat en general ha fet valdre la llibertat no confinada i el fet de poder viure o tenir accés quotidià als espais naturals. També és una bona notícia observar com s'ha dignificat el paper de les persones productores d'aliments..., però no perdem de vista que els ingredients per a una invasió neoliberal del món rural estan servits. És ara quan és més important apel·lar a la sobirania rural. Els qui hi viuen i mantenen aquests territoris han de decidir sobre ells. Ho expressa molt bé el col·lectiu Arterra en un fanzín amb un títol prou explícit, Saca tus Sucias Manos De Mi Pueblo: «levantadas en defensa de la comunidad como hacen los campanarios de nuestros pueblos».
[1] Els articles d'Ester Fayos i Lluís Pascual, publicats originalment en La Directa, estan disponibles en castellà en arainfo.org i en el nostre web.
Gustavo Duch
Revista SABC
Este número cuenta con el apoyo de la Fundación Rosa Luxemburgo