En el seu treball de fi d’estudis de Ciències Ambientals, Cesca va voler investigar sobre el paisatge de la conca del riu Millars abans de la transformació a regadiu i de la plantació massiva de tarongers. Ella va nàixer on el riu desemboca, a Almassora, però per a dedicar-se a l'agroecologia se’n va anar a l’interior, a Caudiel, en la comarca de l’Alt Palància. Allí té un projecte d’hortalisses en terres cedides, La BioFranquesa, amb la seua parella, Thomas, i la seua filla de 4 anys. Parlem amb ella sobre la transformació de l’agricultura en la zona de costa de Castelló, de la conciliació entre l’horta i la criança, i dels treballs invisibilitzats.

Com vas prendre la decisió de dedicar-te a l’agricultura?

Perquè els meus pares són llauradors professionals a Almassora i sempre he viscut així. Castelló s’ha especialitzat molt en tarongers, però els meus pares sempre han seguit apostant per la carxofa i per la venda directa, tot i la crisi de l’horticultura a causa de la competència amb els productes d’Almeria. Jo de menuda anava al mercat d’Almassora, i recorde que ma mare només venia carxofa i vivia d’això, amb això era suficient. En un poble de 10.000 habitants —ara en té més del doble—, hi havia dos llauradors especialitzats en un únic producte que venien a la gent local. Ara en Almassora no hi ha cap llaurador que funcione d’aquesta manera, ara cal diversificar i tot i així no es pot viure...

Aleshores, és com si te n’hagueres anat a l’interior buscant reproduir la forma de vida agrària que vas viure de xicoteta.

Ací vam trobar molt bona horta. Tant Thomas com jo som ecologistes des de la perspectiva més bonica de la paraula, per a nosaltres és una forma de relacionar-nos amb el que ens envolta. Fer agricultura ecològica en La Plana és molt complicat per la mala qualitat de l’aigua i la contaminació de la terra. I també pel reg centralitzat; tret de Nules i Borriana, els camps regats pel riu Millars són de reg per degoteig i totalment orientats a la taronja, amb els seus adobs. L’horticultura es va afonar a Castelló. Ací a Caudiel, tot i que aquests pobles tenen unes terres molt bones, som pràcticament els únics que fem policultiu amb rotació. L’única limitació d’aquesta zona alta de l’Alt Palància per a fer horta són les temperatures baixes que tenim en gener i febrer, acompanyades per vents molt forts. I això és bo per a les plagues, però, clar, tens uns hiverns massa llargs i les primaveres massa fresques.

Com va ser al principi l’organització i el repartiment de tasques?

Tot i que jo tinc una formació científica i vinc d’una família de llauradors, no hi ha hagut una herència directa de la família, ni la terra, ni la maquinària, ni el coneixement..., perquè el coneixement agroecològic mon pare l’ha perdut, tot i que és capaç de produir molta quantitat de verdura, no sap reconéixer un insecte que és de plaga d’un que no ho és. Vam començar de zero i van eixir milions de coses: plagues, cicles, varietats, la localitat, el clima, crear un calendari de producció coherent... Tot això a Thomas el va estressar molt i la seua reacció de defensa va ser centrar-se a produir, mentre que jo era més d’analitzar. I, clar, m’he anat carregant un poc del que ell no volia, de manera natural. Jo faig totes aquestes feines que no et fan llauradora als ulls dels altres: jo transporte, jo busque als clients, trobe llavors noves, experimente amb la biodiversitat, etc.

   Jo faig totes les tasques que no et fan agricultora als ulls dels altres.   

I al poble no et reconeixen com a llauradora?

Bé, jo crec que prou, perquè no sols nugue bledes. Quan estem els dos en l’hort, moltes vegades venen iaios i es posen a parlar amb ell perquè tenen molta vergonya de parlar amb una dona, però trenques amb això i bé... Realment no sé si em reconeixen com a llauradora. També estan els comentaris un poc masclistes, com «quina sort que tens amb la teua dona», perquè no veuen normal que una dona jove estiga tant en l’hort. I quan estava embarassada igual, anava sempre que podia perquè ell a soles no arribava a tot. I jo deia: «bé, si jo estic ací asseguda tallant açò o allò, doncs alguna cosa he fet, perquè a mi a casa no m’agrada estar». Mon pare no em volia dur a l’hort mai perquè era dona, només anava a collir carxofes. I jo li preguntava coses dels cultius i em deia, «jo quan em muira et deixaré l’hort preparat perquè entres amb sabata de tacó; i si no, quan et cases, li ho explicaré al teu home». Potser per això els homes s’apoderen molt prompte amb una aixada, a nosaltres ens costa més.

Com és la criança al món rural?

Mira, la nostra filla va nàixer el 4 de març i hi ha una fotografia del 5 de març collint porros amb un fred que feia... La foto la vaig fer jo, i la té Thomas al braç. Nosaltres des del primer minut l’hem duta a l’hort perquè no hi havia una altra opció. On ha d’estar millor que en el meu hort? Entenc que si es tracta d’un espai agrícola contaminat, ningú vol endur-se els seus fills a l’hort, perquè si has ruixat, el teu lloc de treball no és un lloc per compartir amb la família. Però la cosa està en el fet que nosaltres ací estem a soles i no tenim una xarxa. Si jo tinguera ací els meus pares, podria compatibilitzar ser mare perquè no hauria de pactar amb la meua parella qui fa açò, allò, qui es queda a casa... En el món rural l’espai és més segur, però la resta és complicadíssim si no tens una família que et dóna suport, de fet, és que no hi ha guarderia, no hi ha serveis.

Et sents còmoda quan et classifiquen com a “neorural”?

No entenc la dicotomia entre dona rural i dona neorural i pense que és injusta perquè jo no m’he identificat mai com a rural o urbana. De què et serveix eixa dicotomia? De res! Em molesta el fet que una dona que visca a Morella i que en la vida haja munyit però siga descendent de vaquers, siga considerada rural i haja de tenir una cosmovisió diferent de la meua, que sóc filla de llauradors i he plantat carxofes en agost des que era adolescent, però he vingut d’Almassora i per això la meua cosmovisió es considera urbanita. Això no és real. Quan entre en una cooperativa a Castelló coneixen mon pare, els llauradors saben qui sóc. Jo vaig al terme i sé de qui és eixa parcel·la. Hi ha alguna cosa més rural que això? He discutit molt per aquest tema. On està el límit de la ruralitat al País Valencià? Hi ha nuclis urbans, clar que sí..., però Almassora té 25.000 habitants i una horta immensa al seu voltant. A més, està el tema de caçadors i ecologistes, taurins i antitaurins..., i es tracta d’això, no tant de ser rural o neorural, sinó de la gent que volem canvis i la gent que no en vol.

L’agroecologia en una zona d’interior pot mantenir una família?

Al principi calia que jo treballara fora per anar arreglant la casa i comprar les màquines que feien falta. Ell sempre ha estat d’alta i jo pensava: «Ell treballa més d’una jornada completa i jo 4 o 5 hores, i encara així no dóna ni per pagar la seua seguretat social, ni per mantindre una família... Què hem de fer perquè jo puga aparéixer?». Jo no vull reproduir el que ha passat en la meua família; mon pare li va dir a ma mare: «No fa falta que cotitzes, quan siguem majors ja viurem amb els estalvis que tenim». Això i altres coses, clar, han generat una situació de dependència vital de ma mare respecte a mon pare. És impossible per a una única persona treure un rendiment econòmic del treball de la terra tal com està ara, per això treia abans l’exemple dels meus pares, que podien tirar endavant amb tota una família i un únic producte. Ara ja no. Hem de moure tots els tipus de consum possibles, no dir que no a res. Molts llauradors es plantegen projectes més cooperatius i és lògic. A nosaltres, pel clima de Caudiel, ens passa que en 5 mesos quasi no podem produir perquè fa molt de fred; vam haver de buscar la manera...

I com ho heu fet?

Jo vaig tindre la idea de conrear una terra a Sogorb que ens donara per produir i vendre tot l’any, i al principi ell es va negar. Jo li vaig dir que eixa actitud no era molt col·laborativa, quina solució hi havia? Si falten diners, sóc jo qui se n’ha d’anar fora a treballar, i això no és just, però jo preferisc treballar fora a estar invisibilitzada permanentment. Al final, ell és qui cultiva i, pareix que no, però s’hi crea una dependència, una jerarquia. Si he d’encarregar-me de les plagues, he d’entendre com està cultivant, però si ell no vol compartir això, en què em base per a treballar? El tema de la maquinària agrícola també cal traure’l, és fàcil i còmode caure en aquesta divisió de treball on la part física la fa l’home i la intel·lectual la dona. El meu pare mai ha volgut ensenyar-me a portar la maquinària, això influeix en la seguretat que tens en tu mateixa i crea dependència, retrets i discussions en la parella. Bé, li vaig dir que férem un pacte d’un any, que jo agafava la terra a Sogorb. Jo encara continue sense donar-me d’alta, açò era experimental per tal de poder demostrar que es podia arribar a oferir una continuïtat de cultius, però m’ha apoderat molt tindre unes terres que les duc jo i que depenen de mi.

   Al final les dones som auxiliars imprescindibles, però mai arribem a prendre decisions al mateix nivell que els homes.   

Com et veus en el futur?

Ara pense que m’apetiria fer oli. Li vaig dir a Thomas: «Això de l’oli m’agradaria fer-ho jo, ser-ne la titular». Vull anar jo en el tractor perquè crec que fa falta que hi haja dones pujades a un tractor i que no es veja estrany. Al final, eixos canvis els has de defendre tu perquè si no, et vas quedant en l’estatus que et dóna la maternitat, la lactància..., que és importantíssim i meravellós, però eixe paper és el que tenia ma mare. Jo no voldria quedar-me on s’ha quedat ella. El problema que veig de fer tasques perifèriques eternament és que al final les dones som auxiliars imprescindibles, però mai arribem a prendre decisions al mateix nivell que els homes. No estem presents als moments de disseny o planificació i això fa que semblem menys emprenedores, menys llauradores, menys visibles, més aprenents. Cap a on hem avançat en eixe equilibri en la relació? Quants homes que fan agricultura ecològica porten els seus fills al lloc de feina? No n’hi ha. De dones sí, perquè no hi ha ningú darrere de nosaltres..., o potser, si hi ha algú, és una altra dona.

 

Sarai Fariñas Ausina. Sociòloga i autora de l'estudi Dones rurals del País Valencià. Veus que parlen de treball invisible, ecodependència i interdependència.

Patricia Dopazo Gallego. Revista SABC