L'estiu passat, a mesura que l'incendi de Santa Coloma de Queralt avançava per la serra de Queralt fins a travessar tot el terme de Bellprat, una tempesta de llàgrimes inundava les cases i els patis del veïnat d'aquesta zona. Amb les flames cremava el bosc que era llar de les guineus que ens mengen les gallines i dels cérvols i senglars que quan trepitgen els horts ens fan enfadar. Amb les flames es despullava impúdicament l'ermita de Sant Jaume, últim campament base abans d'ascendir, prenent les nenes i nens de la mà, fins a les ruïnes del Castell de Queralt, on, asseguts sota una senyera que indica per on arriba el vent mentre s'observen, a baix, pobles en qualsevol punt cardinal, es berenava coca de forner relatant impossibles batalles entre comtes catalans i orcs de Mordor. Amb les flames i un miracle va sobreviure òrfena de bosc l'alzina al peu del castell on, sota l'ombra, els majors esperaven pacients la tornada dels excursionistes per a compartir junts una paella campestre…
Sé de moltes persones que, paralitzades per un sentiment de solastàlgia —profund dolor per la destrucció de la natura a les mans de l'humà—, no han pogut tornar-hi. Sé d'unes altres que mai es van plantejar anar-se'n perquè van decidir viure-hi. En boca de totes elles, l'estiu passat es va repetir una frase, l'única que contenia un cert alleujament: «almenys ja no es podrà tornar a cremar; per un temps ja no ens hi haurem de preocupar». Un mantra necessari per a trobar la pau i l'energia per a tornar a començar.
Però en aquest capitalocè en què vivim som capaços de cremar sobre incendiat, derrotant totes les lleis de la naturalesa que semblem menysprear a lloms de la nostra supèrbia. La devastació pot tornar a flamejar sobre les cendres si tiren endavant els projectes previstos sobre les terres del municipi de Bellprat i les seves 50 llars. A només uns metres del nucli urbà, està projectat el pas d'una línia de molt alta tensió (MAT) i les seves torrasses de ferro grunyint tot el dia amb un brunzit que causarà cefalees cròniques i psicosis agudes, que espantarà les abelles i aterrirà per sempre els abellerols i les orenetes, que mai més no tornaran. Per a donar a menjar quilowatts als cotxes ecològics de la ciutat, també està previst, al costat del poble, aixecar 10 aerogeneradors de 200 metres d'altura que ridiculitzaran amb el seu gigantisme el Castell de Queralt i tota la memòria que s'hi resguarda. Ja no seran ruïnes sagrades, seran les deixalles d'un passat vençut al qual no venerar.
Però els qui van decidir viure-hi com van fer els seus avantpassats, o reviure fora de les vides urbanomedicalitzades, han dit que es planten. Que es declaren llogaret en resistència. Que rescaten dels seus cellers la poció de la insurrecció per a mantenir els accessos al poble «tancats als projectes especulatius i destructius en nom de les energies renovables». Saben que arribaran els jutges i la policia amb la llei Mordassa en una mà i la llei antiterrorista en l'altra, i es planten perquè tenen el convenciment que, com va dir el poeta Ernesto Cardenal, són llavor.
Gustavo Duch
PER A SABER-NE MÉS
Bellprat Sobirania Energètica en Twitter
Bellprat Sobirania Energètica en Instagram