Disponible en español

Patricia Dopazo Gallego

 

L’alimentació com a element de cohesió s’ha anat perdent a mesura que s’ha incorporat a la indústria de mercat i també alhora que les nostres societats s’han tornat més urbanes i les formes de vida més individualistes. Els aliments cohesionaven comunitats que funcionaven sincronitzades amb les temporades del que es collia i es consumia; interrelacionaven persones i famílies gràcies a l’intercanvi de productes de les hortes o elaborats, i també a través de la pràctica del tornallom a l’horta i de coneixements sobre receptes, cultius o remeis naturals. A més, l’alimentació ens vincula de forma molt visible amb la terra i amb la mar. Què hi ha ara de tot això en la vida a les ciutats?

Alimentació i memòria col·lectiva

El barri del Cabanyal, a València, està de cara a la mar i gran part de l’activitat pesquera de la ciutat s’ha fet històricament allí, on se situen la llotja de peix, la confraria de pesca i l’agrupació de clotxiners. «Les clòtxines són un producte molt identitari d’ací i es venen directament a les botigues i els bars del barri; la gent té integrada l’estacionalitat, hi ha botigues que només obrin quan hi ha clòtxines», explica Natalia Castellanos, que viu en el barri. A més, el Cabanyal està a la vora de l’horta que envolta València, al costat del municipi d’Alboraia.

Natalia forma part de l’associació Arrelaires, que ha coordinat Aliments de l’horta i la mar per a València. Es tracta d’un projecte pilot que ofereix informació fàcil i accessible a la ciutadania sobre els punts on aconseguir aliments de proximitat en canals curts de comercialització —s’ha editat un mapa amb aquesta informació— i reflexiona sobre l’alimentació i el territori, però amb la particularitat de centralitzar totes les accions en un barri, el Cabanyal. Durant un mes, es van organitzar, entre altres activitats, visites als productors i productores de l’horta, a les botigues del barri i els llocs del mercat, rutes per a conéixer el patrimoni marítim i pesquer, i un taller de cuina. «Aterrar el projecte en un barri li dona molta riquesa, és una manera de sensibilitzar i aprendre molt més eficaç, i potencialment pot teixir més vincles que si s’organitza en l’àmbit més ampli i difús d’una ciutat; les activitats lúdiques, sense tant de discurs, es reben amb moltes ganes», explica Natalia. De fet, per a algunes activitats les places disponibles es van quedar curtes. Hi van participar persones amb perfils molt diversos, encara que hi van predominar les dones majors de 50 anys i, en general, gent que ja en sabia d’alimentació, la qual cosa va fer que es generara debat i moltes preguntes sobre les etiquetes, els segells, l’ecològic, etc. «Ens ha ajudat molt el fet de passejar juntes pel barri, a la gent li encisa això de parlar directament amb la gent de les botigues, del mercat, saber-ne la història, per què tenen aquest producte, com es cultiva, com es cuina… Vincular tot això amb la memòria alimentària, amb l’urbanisme de proximitat, és una manera de transformar hàbits amb moltíssimes possibilitats».

La idea es va impulsar en el Consell Alimentari Municipal, una entitat consultiva de l’Ajuntament de València que es va crear en 2017 per a promoure un sistema agroalimentari local més sostenible, saludable i just. Hi participa una representació plural de la ciutadania, que inclou moviments socials, organitzacions agràries i de consum o partits polítics. I per què es va triar el Cabanyal? «Precisament per tots els punts que té per a treballar. A part del seu patrimoni pesquer i de tota la faena d’investigació i divulgació que ja s’ha fet sobre aquest tema, l’horta està molt a prop i s’unien els dos mons. A més, hi ha molts projectes comunitaris i alguns que treballen concretament l’alimentació; també està el mercat amb la tira de comptar, reservada per als productors locals. Tot això, sumat a l’herència gastronòmica, donava per a parlar de cuina, comunitat i territori», explica Natalia.

Totes aquestes accions han servit per a obrir un camp il·limitat de possibilitats per a generar vincles comunitaris. L’equip del projecte ha tingut moltes idees per a donar-li continuïtat, entre les quals Natalia destaca l’element de la memòria col·lectiva. «Em vaig quedar amb ganes d’elaborar un mapa en el qual el veïnat rescatara les botigues que ja no existeixen, quins productes ja no es poden comprar…, un mapa on es veren els canvis del barri, l’avanç del ciment sobre l’horta, que portaren fotos…». En les trobades, les persones més majors recordaven amb afecte que abans s’ajuntaven sovint a cuinar i menjar al carrer i que ara l’urbanisme i la individualitat han fet que tot això siga menys habitual.

Teixit comunitari

El barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, té en comú amb el Cabanyal que se situa en la perifèria d’una gran ciutat i que limita amb el territori agrari, concretament, amb l’última zona agrícola de la ciutat, Cal Trabal, amenaçada per diversos projectes d’especulació urbanística.

A Bellvitge naix la cooperativa de consum Keras buti (’fer coses’, en romanó), impulsada en 2018 per LaFundició i l’entitat gitana Lacho bají calí. «El seu objectiu principal era revertir la idea que consumir productes ecològics és només cosa de les classes mitjanes i reivindicar el dret de tot el món, també de les classes populars i la gent que habita les perifèries, a menjar de manera saludable i sostenible per al planeta». Parla Laia Ramos, sòcia de LaFundició, una cooperativa que des de 2006 impulsa processos col·lectius de construcció de coneixement, pràctiques culturals i formes de relació. Keras buti n’és un i en aquest temps la cooperativa ha anat creixent, des de Bellvitge a cinc barris més, ha aconseguit arribar a 80 sòcies i recentment ha obert un economat popular.

Una de les derivades és l’Escola Popular Keras buti, com diuen al seu web: «un espai on compartir i construir col·lectivament coneixement: sabers i fers vinculats a un territori i unes comunitats específiques; sabers i fers que articulen una cosmologia, una manera de sentir i estar al món». En aquesta escola es recupera des de fa anys l’elaboració artesanal de cistelles amb vímet i canya, que es recullen directament en el llit del Llobregat. Es tixen mentre es conversa sobre la memòria de les comunitats i els territoris, i la mateixa cooperativa de consum en fa ús. També s’han fet tallers de compostatge, cursos de llengua romaní i jornades d’agroecologia.

«Keras buti va començar a treballar amb un productor ecològic del Parc Agrari del Baix Llogregat amb la idea de vincular el sosteniment de les vides dels qui cuiden la terra amb el de les persones que habiten les zones urbanes de la perifèria», conta Laia. La idea va cobrar més força encara durant la pandèmia, quan la cooperativa es va sumar a la xarxa de suport veïnal de l’Hospitalet i va fomentar la compra de producte ecològic fresc a les hortes pròximes, que també estaven en una situació fràgil. «L’impuls s’ha mantingut en postpandèmia, ha pres formes diverses i ha ocupat diferents espais, assajant maneres de generar una articulació comunitària a partir del dret a menjar sa i de manera sostenible per a totes», explica Laia.

Suport mutu i convivència

A partir de la pandèmia, les iniciatives comunitàries de suport mutu es van multiplicar als barris; moltes tenien l’alimentació com a objectiu central. És el cas del Banc d’Aliments del Barri (Col·lectiu BAB), que va posar en marxa el veïnat de Lavapiés, a Madrid, amb la finalitat d’organitzar i distribuir els aliments que es donaven i fomentar la solidaritat i la cooperació per a enfortir un teixit social veïnal que ja existia. Gràcies a això, en la primera etapa del confinament es van activar més de 250 persones voluntàries i es van articular desenes de col·lectius i entitats.

«El potencial de l’alimentació com a factor de cohesió social i cultural és inqüestionable», afirmen Carola Yagüe i Teba Castany, compromeses amb el BAB des del principi. «El menjar és una de les variables més importants dins de la construcció de la identitat, tant individual com col·lectiva, i propicia accions i sentiments tan importants com compartir, convidar, gaudir, fer valdre i unir persones que comparteixen la mateixa tradició gastronòmica, sentir-ne orgull, admirar a qui cuina, agrair a qui ens proveeix d’aliments… No només ens alimenta el cos». Els relats de Carola i Teba sobre el tema no s’acaben mai. Per exemple, fa uns dies la comunitat musulmana va convidar el veïnat i els col·lectius del barri al sopar de fi de dejuni del ramadà. També conten la història d’Usman, un agricultor que va haver de deixar Mauritània a causa del canvi climàtic i que des de 2014 cultiva un hort agroecològic en Rivas d’on proveeix diversos grups de consum de Lavapiés i d’altres barris. «Usman es va bolcar a fer costat al veïnat durant la pandèmia i, l’any passat, quan un incendi va acabar amb la xicoteta infraestructura del seu hort, les eines i alguns fruiters, el barri es va bolcar al seu torn per a ajudar-lo i el cas es va estendre per tota la ciutat», conta Carola.

El treball del BAB també té un fort component reivindicatiu que es va encarregar de denunciar la incompetència de l’Ajuntament de Madrid durant la pandèmia. «L’ajuntament hauria de donar suport a les iniciatives de barri que busquen el benestar de la població i l’atenció a persones vulnerabilitzades i també fer reunions periòdiques amb elles, que són les que prenen el pols al barri, per a coordinar esforços i sinergies», diu Teba. El veïnat mobilitzat de Lavapiés somia amb una cuina comunitària amb un enfocament intercultural, intergeneracional, de gènere i sostenibilitat mediambiental, proveïda amb productes de l’hort urbà del barri (el projecte «Esta es una plaza»), dels rebostos del BAB i d’aportacions solidàries, amb una filosofia de zero residus. Per torns, els diferents col·lectius de dones del barri (marroquines, bangladeshianes, senegaleses, llatines, espanyoles…) elaborarien els berenars escolars amb receptes tradicionals que ensenyarien a les altres participants i que posteriorment pogueren arreplegar-se en un llibre de receptes.

Aprenentatge i politització

Aquest somni és molt semblant al de Natalia per al Cabanyal: «M’imagine una cuina comunitària autogestionada, una espècie de centre social on les persones més majors ensenyaren receptes i trucs que tinguen a veure amb els aliments, i on també es pogueren comprar productes de proximitat i s’organitzaren activitats». I, d’alguna manera, al Cabanyal això ja passa gràcies a Cabanyal Horta, un moviment veïnal que va recuperar un solar municipal abandonat, on es trobava l’antic poblat d’El Clot, i hi va establir un espai on difondre l’agroecologia i la història de convivència entre la població paia i la gitana. Una de les iniciatives que hi ha al solar és Cuina de Barri, que ofereix menús saludables per a endur a preus assequibles. Natalia recorda que algunes veïnes que van participar en els itineraris i visites del projecte, tot i que eren del barri, no coneixien Cabanyal Horta i els va emocionar tant que s’hi van associar.

A l’Hospitalet de Llobregat, com a resultat de la dinamització de la xarxa de suport veïnal, es va recuperar un lloc molt especial, la Casa de la Reconciliació, un edifici construït per la gent del barri de Ca Serra i actual parròquia, on es va iniciar el moviment de l’objecció de consciència en l’Estat espanyol. Allí s’organitza els dimarts l’espai de cuina política, on «rellegim de manera crítica diferents receptes aportades per les participants, tenint en compte els costos ecològics i culturals que porten implícites, per a hackejar-les mentre conversem i comprenem el sistema neoliberal i les seues conseqüències», conta Laia. I és que l’acte de menjar, tan essencial i popular, es percep com una cosa quotidiana i inofensiva i, a més, feminitzada, per tant, segons l’experiència de Laia i la seua cooperativa, «es converteix en l’espai ideal per a generar vincles entre persones heterogènies i crear comunitats plurals d’aprenentatge i politització».

Un matí, després d’un dels itineraris pel barri, Natalia se’n va anar a esmorzar a un bar amb el grup de persones que hi havien participat. «Una de les dones ens va preguntar per l’origen del projecte, pel Consell Alimentari Municipal i com podríem fer que l’activitat es reproduïra en altres barris, perquè ho veia superimportant. Quan el projecte va acabar i vam compartir els resultats amb l’ajuntament, ens va voler acompanyar per a demanar-ho ella mateixa». Esperem que les veïnes del Cabanyal puguen convéncer prompte la seua gent dels altres barris perquè descobrisquen el patrimoni i el teixit comunitari relacionat amb l’alimentació que hi ha als seus carrers i places.

 

 

Patricia Dopazo Gallego

Revista SABC

 

Aquest article compta amb el suport de l’ONGD Mundubat, en el marc del projecte «Llaurant sobirania alimentària a València: enfortir processos, iniciatives i xarxes locals i globals per a contribuir a garantir el dret a l’alimentació», finançat per l'Ajuntament de València.