Alicia Izquierdo, Daniel Muñoz i Xavi Ródenas

Les crisis existencials les podem patir i aprendre o les podem patir i punt. Són en certa forma, situacions que personalment ens posen a prova i socialment ens demostren quines coses fallen i, per tant, podríem corregir, i quines funcionen i, per tant, hauríem de reforçar. Si optem per aquesta anàlisi, ja estem en el camí de l’aprenentatge. Els ecologistes acostumem a encertar en les nostres propostes. També errem, evidentment, però en molt menor proporció que els mentors neoliberals i ultracapitalistes de la dreta, de totes les dretes. La diferència no és que siguem més o menys intel·ligents, sinó que bàsicament escoltem la ciència mentre que ells escolten els seus grups de pressió, fonamentalment els bancs.

Una de les lliçons socials imprescindibles d’aquesta crisi ens parla de com i on vivim. La imatge de la gent aplaudint des del balconet d’un metre de llargària per 60 cm d’amplària pot semblar molt bonica i encoratjadora, de fet ja hi ha grans multinacionals que estan utilitzant eixes imatges en els seus espots publicitaris, però alhora també és una mica aterridora, sí, en el sentit d’allò claustrofòbic i individualista de les societats urbanes. Aquests dies tothom ha somiat tindre un jardí o un pati des d’on veure una miqueta de blau i de verd. Qui té la gran sort de tindre una segona residència ha intentat, i molts ho han aconseguit, anar-hi i confinar-se al poble. Per què? La resposta és simple: per la qualitat de vida. Millor paisatge, millor aire, millor menjar, millor... Llavors, si majoritàriament tot és millor, per què vivim en les grans ciutats? Per la feina? Sí, per la feina.

Aquest sistema econòmic i social ha maltractat el sector primari fins al punt de fer-lo desaparéixer. Durant tota la segona meitat del segle XX i fins a l’actualitat hem fugit de la ruralitat buscant un futur ple d’oportunitats a les ciutats, a les seues fàbriques fumejants, a les seues botigues de productes manufacturats per nens cambodjans, a netejar escales i a servir barrejats als turistes. Qualsevol cosa era millor que esporgar oliveres o criar cabrits. Però ara que molts sectors es reivindiquen com els més importants i es parla tant de sectors de primera necessitat o imprescindibles, s’ha evidenciat  que el sector primari és realment l’essencial. Si alguna cosa és fonamental, és el menjar i l’aigua, l’aire i la terra, d’ací el nom de primari; és el principal i més bàsic, sobre el que se sustenta la resta. I tot això no ho trobem a les ciutats, tot el que serveix per a mantindre la VIDA es produeix a la ruralitat, i aquesta pot abastir la nostra població de la majoria dels productes i subproductes necessaris per a tindre una economia pròpia, sense haver d’importar-ho tot.

Des del moviment ecologista i d’esquerres, fa anys i anys que exposem i defensem, també aplicant polítiques al respecte, que la solució al model de territori no és única, que passa per moltes xicotetes solucions que sumen. I totes elles, si volem que siguen veritablement solucions, passen per la proximitat, pel km 0, per les persones, per fer del sistema un sistema de mans. També passa igual en el model agrícola i de consum. En els últims temps, tot el problema de l’agricultura valenciana s’havia concentrat en la necessitat de generar exportació. L’única estratègia era enfrontar-nos al món per exportar més i destruir a qui també vol exportar com nosaltres. Va arribar un moment que tot el problema del camp tenia dos noms: Sud-àfrica i la UE. Doncs la crisi social d’aquests dies ens demostra el contrari, justament tot el contrari. Què ha funcionat bé? El sistema de salut pública, és clar. Innegable. I què més? El sistema d’abastiment de menjar de proximitat. Al contrari del que molts, sobretot la dreta, pensaven i sembla que fins i tot desitjaven, no ha faltat el menjar. El sistema agrari valencià no ha defallit. Els nostres llauradors i llauradores han estat abastint-nos i els comerços xicotets han resultat més fiables i han donat millor resposta que les grans superfícies. Quina raó teníem doncs! Així, aquesta teoria nostra que Sud-àfrica i la UE no eren el problema, sinó més prompte el consum intern, no era ni desbaratada, ni poca cosa. Ha resultat que davant d’un mercat exterior feble, que ha fallat i no ha donat cap classe de resposta positiva; qui ha suportat el sistema, qui ens ha donat a menjar, han estat els nostres llauradors, les nostres mans. Aquests dies moltes persones han obert els ulls a les tendetes del barri que tenien davant i no veien. Han estat molts els whatsapps i les iniciatives amb llistats de negocis familiars i locals, de productores nostres d’hortalisses, de formatges, de peix, de carn... Una petita revolució. Tot perquè la gent patia de trobar-se un dia el súper buit i aleshores, a qui buscaven? A qui reclamaven? A la pobra caixera? O telefonaven al Sr. Roig? No. Posar-li cara i nom a un producte alimentari és acudir a ell quan hi ha problemes i buscar-hi solucions. Perquè el llaurador, la ramadera, el pescador, el forner...  buscaran una solució, perquè això és la seua vida, fer i no especular.

Serà difícil recordar-ho quan els dies tornen a ser plenament capitalistes. La majoria seguiran sense traure una lliçó de tot això, ja no veuran les tendetes; ho sabem perquè ha passat abans. Però l’agricultura i el seu món han d’aprendre que el problema no és Sud-àfrica. El problema, i també la solució, és el consum propi. Mirar-nos a nosaltres i no mirar els altres. Volem aprendre d’aquesta crisi?

Per una banda, si la gent compra als comerços, pagant el que valen les coses, el territori i l’agricultura no desapareixen. Si hi ha fires i mercats cada dia —però no per a passejar sinó per a comprar—, si hi ha comerç xicotet i venda directa; l’agricultura de debò, no l’especulativa, seguirà endavant. Si el turisme, les escoles i les residències compren del camp, totes, elles i nosaltres, serem més fortes. Per altra banda, aquesta crisi també ha demostrat la validesa del teletreball i la fortalesa de la ruralitat enfront de la urbanitat. Ha de cobrar força la desmassificació de les urbs, hem de reomplir els poblets buits. És una altra de les lliçons a aprendre, una de les petites solucions que faran viable un altre model de territori on el mateix territori i l’agricultura no desapareguen, sinó al contrari, s’enfortisquen. Si teletreballem des dels pobles —ara que Internet cobreix gairebé tot el territori— i fem acte de presència al lloc de feina un o dos dies a la setmana si convé, si paguem el que toca i afavorim els oficis primaris i artesanals, lligats a la cura de la terra; aleshores la sostenibilitat de debò i l’aturada de les emissions seran veritables, i una alimentació sobirana molt més saludable també, per descomptat. Serem més fortes davant la propera crisi, que no tardarà.

Ara que sembla que molta gent s’hi fa preguntes, que es planteja un altre ritme de vida i una altra forma d’entendre el món; ara que s’ha demostrat que un gran percentatge de la població no cal que siga físicament a l’oficina per a treballar; ara que s’ha provat que necessitem els llauradors i els comerços per sentir que no depenem d’altres... Ara és moment de plantejar amb més força que mai el retorn cap a una nova ruralitat on poder cuidar la producció dels béns i serveis essencials de la vida. I aquelles persones que no puguem abandonar les ciutats haurem d’assumir una forma més responsable de consum que permeta la solvència de la nostra ruralitat. La ciència i la història han demostrat que som éssers ecodependents i interdependents. Estem segures que d’aquesta haurem d’eixir amb una sanitat pública més reforçada, demostrant que la societat ha entés la interdependència que tenim, la necessitat de ser cuidades quan estem en perill. Però malauradament, l’evidència de l’ecodependència de la terra i de la natura no sabem si ha arrelat de la mateixa forma. Del que sí que estem segures és que no podem esperar que cap administració faça la feina per nosaltres, ja anem tard. Tenim un poder ben gran a les nostres mans, podem triar quin model de territori defensem, cada dia prenem decisions al respecte. Sols el poble salva al poble, mai millor dit.

Alícia Izquierdo
Llicenciada en Humanitats i professora de filosofia. Regidora de Gestió Responsable del Territori a l'Ajuntament de Gandia

Xavi Ródenas
Enginyer de forest i trescador de muntanyes. Professional del territori amb la meua petita empresa, Aixortà. Tracte de dur endavant tot allò que defensem amb les paraules, convençut que les veritables solucions són petites, ecològiques i de proximitat.

Dani Muñoz
Lector de paisatges, criat per llauradors i format com a ambientòleg. Actualment, des de la Direcció de Medi Natural a l'Ajuntament de Gandia, lluite per assegurar que les generacions vinents tinguen el mínim que es mereixen.