Artistes que busquem uns crits diferents per a la sobirania alimentària
Centre Quim Soler | La Safranòria | Jordi Boldú
Il·lustració de Vanesa Freixa
La sobirania alimentària. Tot comença en la llavor
En mans del capital, d’un mercat altament competitiu i un món globalitzat de polítiques agràries neoliberals, el concepte de sobirania alimentaria pren força per la seva absència. Els resultats del centralisme en la presa de decisions de les polítiques que afecten una població diversa i heterogènia generen desequilibris i resultats desiguals per a la societat i els pobles que la configuren. Deixen empremtes difícilment esborrables sobre les societats més vulnerables o menys competitives. Imposen una pèrdua de riquesa, patrimoni i identitat cada cop més difícil de salvaguardar. En aquestes circumstàncies esdevé urgent la defensa de la sobirania alimentària: «dret dels pobles, les comunitats i els països a definir les seves polítiques agrícoles, pastorals, laborals, de pesca, alimentàries i agràries que siguin ecològicament, socialment, econòmicament i culturalment apropiades a les seves circumstàncies úniques». («Sobirania alimentària: un dret per a tots». Declaració política del Fòrum d’ONG/OSC per a la sobirania alimentària. Roma, juny de 2002).
En concret, la societat rural veu com s’abandona la terra, com no s’aprofiten els seus recursos naturals i com els aliments que ens arriben a la taula no provenen del seu entorn privilegiat i fèrtil, sinó sovint, de l’altra punta del planeta o de l’interior de naus industrials. De mica en mica, el despoblament avança i la cultura i la saviesa dels seus habitants es volatilitza i, amb sort, no enmig d’un incendi.
En aquest context, apareix la necessitat de crear eines pròpies des del món local que ajudin a pal·liar aquesta dura realitat, intentant no perdre un pam més de terra productiva, ni un camí de bast, ni una font, ni un mas. Posant al centre de la reivindicació els drets de la família pagesa i els productes de qualitat, per intentar pal·liar danys econòmics, ecològics i socials que poden ser irreparables.
Sorgeixen així iniciatives com els bancs de terres i projectes propis de dinamització agrària, i revalorització de producte local, que intenten, sovint curts en competències, propiciar el canvi! Serà possible? Hi serem a temps?
La societat civil també s’apodera i al nostre bocí de món, el Priorat, és el cas del naixement de l’associació La Safranòria que sorgeix en paral·lel al projecte de recuperació de l’agrobiodiversitat de l’entorn del Parc Natural de la serra de Montsant, promogut per aquest ens amb la col·laboració de la Fundació Miquel Agustí. Una xarxa d’uns cent voluntaris de diferents municipis de la comarca comencen a organitzar-se per a conservar i multiplicar varietats tradicionals pròpies que encara no s’han perdut del tot, gràcies a la sensibilitat, l’esforç i la constància d’uns pocs savis que les han custodiat fins als nostres dies, deixant un llegat del passat digne de cuidar en el present per no perdre oportunitats en un futur incert.
Paraules recuperades, també, per denominar, en majúscules, les llavors d’una sobirania pròpia i compartida:
SAFRANÒRIA MORADA DEL TERRENO, PEBRER DE LA BISBAL, COR DE BOU FI DE LA VILELLA BAIXA, ENCIAMET DEL SUCRE, BENACH DEL PRIORAT, FAVA D’AIGUADOLÇ, TIRIBEC, CÒRCEGA DEL BARTOMEU…
I la llavor germina en l’art
Fa més d’un segle que en segons quines parts del planeta les formes artístiques van començar a explotar. Els llenguatges artístics van prendre formes noves i sobretot la idea i les idees de l’art es van diversificar. Potser també per això avui, artistes de cossos diversos fem arrelar, des de les altres perifèries i els altres marges, obres que prenen lloc i arrel en territoris que produeixen sobretot aliments sobirans i des d'altres set centres artístics busquem uns crits diferents per a la sobirania alimentària.
Potser per això ens trobem immersos fent d’artistes també dins d’un comboi on es troben la tasca del Centre Quim Soler i la de La Safranòria i comencem a explorar com donar més vida artística al seu treball de reivindicar la terra i les seves llavors. Tot per relacionar-nos amb la sobirania dels aliments propis i defensar també una altra manera de viure (…).
A aquestes que hi som ara no ens cal massa més per accionar la bona feina del combat cultural i així, mentre activem una altra mena de treball col·laboratiu comencem a trescar pels horts del Priorat i tornem a encendre les converses sobre la feina que hi fan els seus hortolans de totes les edats i sobre la meravella de mantenir els seus horts vius (oh!, les feixes regades de la Morera de Montsant, de la Bisbal, de la Vilella Baixa, de Poboleda, de Falset, de la Serra d’Almos...). Tot en un territori que és mosaic i no pot deixar de ser-ho; en un paisatge on el bosc es menja el tros per manca de pagesos joves que continuïn donant present a les agricultures del lloc; en un país que també concentra totes les virtuts i defectes de la nostra societat contemporània respecte al medi i el canvi i el futur del nostre únic planeta (…).
I la conversa i la reflexió s’escampa per taules i pantalles i, mentre enfilem i trenem les estacions (primavera, estiu, tardor), ens plantegem com compartir tot això que sabem i sobretot hem après mentre ens trobàvem; com podem fer que els altres aprenguin i ho comparteixin amb nosaltres.
De moment, tenim tres cartells o tres frases o tres imatges fetes amb paraules del lloc perquè irradiïn força, reflexió i crítica més enllà del primer esclat. Seran potser 3000 crits que s’escamparan o es perdran o s’ampliaran o s’alteraran o... a partir de la nova trobada al barri i amb els altres ciutadans sensibles al canvi i potser amb els altres territoris de la Terra Teca Traca. Tot com una campanya poètica, que també és política, que doni aire al nou crit del lloc que ens acull i que té els mateixos neguits i les mateixes inquietuds que tots els altres llocs. Tots ocupats en trobar una manera de viure que ens faci més respectuosos amb la TERRA que ens acull, més agraïts amb la TECA que ens alimenta i més compromesos amb la TRACA que ens permet continuar.
Centre Quim Soler | La Safranòria | Jordi Boldú