Llàgrimes, tenacitat, valentia, amor i terra… Si em donaren cinc ingredients per a definir-la, gastaria aquests.

La primera vegada que la vaig sentir parlar en públic i en directe va ser a una Trobada per la Terra: Castielfabib, 2013. Just arribava d’un territori en conflicte, obnubilada per la capacitat que tenien les dones allà de defensar la terra, fent l’exercici innat de relacionar el territori amb la vida, en el seu sentit més ampli.

Al saló de Los Centenares, veia justet a Carmen Gonzàlez. La veia justet, però la sentia ben alt. Així parlava ella. Feia sonar la veu utilitzant la seua xicoteta caixa toràcica i la seua gran experiència, convertida en ràbia i en veritats impol·lutes com a potents amplificadors.

Allí va ser la primera volta que em vaig sentir avergonyida «socialment» de mi mateixa. Havia tingut davant de mi defensores del territori, filles del País Valencià, i no les havia sabut veure fins que no havia consumit un bon pessic de combustible anant a l’altra punteta del món.

Carmen Gonzàlez, junt amb les companyes de La Unificadora de La Punta, havien començat a comprendre —allà a finals del 1993— que els seus cossos esdevindrien escuts. Llavors probablement encara no sabien, que eixa lluita no era sols per La Punta, que eixa lluita era per la vida. Vint-i-set anys després encara ens marca el camí.

Avui la paraula ecofeminisme no ens sorprén a ninguna, però en 1999 no era senzill trobar-la al bell mig d’un discurs en una lluita social.

Mara Cabrejas ens recorda que el 24 d’abril de 1999, durant la plantació de dos moreres en l’horta de la Punta, es rendí un doble homenatge: a les dones de la Punta que lideraven les lluites agroecològiques contra la ZAL industrial i el port de València,  i a les reconegudes ecofeministes Petra Kelly i Wangari Maathai, que han treballat en el moviment verd per la protecció de la Mare Terra i per l’autosuficiència i la justícia entre els pobles.[1] Eixe dia pregonaren un discurs en el qual les dones de la Punta identificaren els patiments terminals d’eixes terres amb els seus propis dolors com a col·lectivitat. I proposaven, per contra, «una simbiosi capaç d’eliminar les ferides verinoses», comprometent-se personal i col·lectivament; proposaven «una nova convivència entre l’àmbit rural i l’urbà, una simbiosi capaç d’eliminar les ferides infligides a la valuosa biodiversitat agrícola que havia conviscut mil·lenàriament amb la ciutat de València». 

Tot això ens va ensenyar Carmen. I Carmen ha faltat, però, faltar no és morir; el faltar que ací ens interessa és el faltar com a col·lectivització de la pèrdua (Ferrero R i Colomina C., 2017). Morir és simplement desaparèixer.

Un mes després que haja faltat encara sent com plouen els meus ulls; faig saó de la llàgrima i promet —i prometem des de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià— que afegirem a aquesta pluja, tenacitat, valentia i amor per defensar la nostra terra. Gràcies, Carmen, per marcar-nos el camí!

---

[1]  Manifest complet disponible en PDF