Lucía LÓPEZ MARCO

Munyida intensiva. Foto: Lucía López

Vaques pasturant a Santoña. Foto: Lucía López

LES QUOTES LÀCTIQUES I EL MERCAT INTERNACIONAL

Fins al passat 1 d’abril, la Unió Europea establia un límit màxim de litres de llet de vaca que cada Estat membre podia produir. El sistema de quotes va començar l’1 de gener de 1986, encara que la seva implantació a Espanya es va dur a terme uns anys més tard, i va suposar la desaparició de milers de vaqueries atès que, encara que el consum a Espanya rondava els 9 milions de tones, tenia assignat un volum de producció de només 4,5 tones, amb la qual cosa podríem dir que es va “obligar” a Espanya a importar la meitat dels lactis que consumia. El sistema de quotes va fer que les explotacions ramaderes que volien créixer, compressin o lloguessin quota a les altres explotacions.

La justificació per eliminar les quotes per part de la UE ha estat la previsió que la demanda de làctics a escala mundial s’incrementaria a un ritme del 2 %, i les quotes es convertirien en un obstacle per al creixement de les produccions a Europa. No obstant això, aquestes expectatives s’han vist truncades en començar a produir Xina la seva pròpia llet, ara és difícil predir les seves futures importacions, i amb la decisió de Rússia de deixar de consumir llet europea a causa del conflicte amb Ucraïna. Aquesta situació ha suposat una baixada dels preus en origen no només a Europa, sinó també a altres zones productores com EUA, Nova Zelanda o Amèrica Llatina, que ha comportat una baixada del preu del producte final per al consumidor en bona part del món. A l’Estat espanyol aquesta caiguda del preu final ha estat mínima en comparació amb la baixada de preus en origen, ja que el preu en els establiments de venda acumula una caiguda del 4,6 % mentre que en origen el descens és del 16,9 %.

Un altre element central per entendre la situació del sector al nostre territori és la distribució dels guanys. Mentre que en països com Canadà la producció es queda amb un 54% del marge de benefici, aquí els guanys es reparteixen entre la distribució (que rep entre un 60% i un 90%) i la indústria. D’aquesta manera, finalment, qui ha produït la llet no obté cap part d’aquest marge, encara més, sovint no es cobreixen ni els costos de producció.

La diferència fonamental entre un model i l’altre radica en la forma de prendre les decisions en cada Estat. En el cas de Canadà, hi ha dos instruments essencials. La Comissió de Productes Lactis de Canadà és una estructura central l’objectiu de la qual és “oferir als productors eficients de llet i nata la possibilitat d’obtenir una remuneració equitativa pel seu treball i les seves inversions i garantir als consumidors de productes làctics una oferta ininterrompuda, suficient i de qualitat”. Per assolir aquest objectiu, a cada província hi ha una Junta de Negociació de venda de llet formada per les explotacions ramaderes i el govern, que té la competència de “l’obertura i administració dels contingents, la mancomunació dels ingressos obtinguts, la fixació de preus i el manteniment dels registres de productors”.

Aquestes Juntes, on la indústria i la distribució tenen veu però no vot, s’asseguren de cobrir els costos de producció, de manera que no són necessàries les ajudes econòmiques. Per altra banda, es procura que la llet sigui consumida en la província d’origen, de forma que és més fàcil que la producció s’adapti a la demanda i no faci falta buscar sortida a un excés de llet. També és important assenyalar que així s’impulsa l’economia de la regió i que en distribuir-se en circuits curts de comercialització no només disminueixen els costos de transport, sinó que també pot oferir-se llet pasteuritzada, de més bona qualitat que l’UHT, que és la més consumida a l’Estat espanyol.

Mentre a Canadà s’aborda la regulació làctica amb instruments estructurals, descentralitzats i amb la participació central del sector productiu, a l’Estat espanyol funcionem a força d’acords puntuals segons cada situació. El passat 23 de setembre es va firmar al Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient un acord que no va ser defensat per les dues organitzacions agràries majoritàries, COAG i UPA, que representen el 70% de les explotacions ramaderes, però sí per la indústria i la distribució. Aquest acord no inclou un preu mínim sobre la llet que garanteixi cobrir els costos de producció, estimats entre 34 i 38 cèntims per litre de llet (de fet, el passat mes d’octubre, el preu mitjà estatal del litre de llet era de 0,309 €, per tant, no s’arriba als costos de producció). Fruit d’aquest acord làctic es presenta un paquet d’ajudes de 20 milions d’euros, publicat el 28 de setembre al BOE, destinades a aquelles explotacions que rebin menys de 0,285 € per cada litre. Si tenim en compte que són la indústria i la distribució les que fixen els preus, en realitat, l’ajuda és per a aquestes, que compren a preus que estan per sota del cost, i no per les explotacions.

LA INDÚSTRIA I LA DISTRIBUCIÓ VERSUS EL MÓN RURAL

Així, ens trobem que en els últims 30 anys el sector làctic espanyol ha canviat radicalment, ha passat de tenir una capacitat per produir tota la llet que consumia a haver d'importar la meitat dels làctics, i ha desaparegut una multitud d’explotacions lleteres familiars. A més, paradoxalment, la decisió actual d’eliminar les quotes perquè no hi hagi límits de producció suposa un nou impuls per a les granges intensives, que majoritàriament busquen instal·lar-se en zones de cereals per tenir millor accés als pinsos amb què alimenten els seus animals.

Si la indústria, per la seva part, buscant la maximització dels beneficis, tendeix a centralitzar encara més les compres en aquestes zones de concentració de grans explotacions lleteres, per què hauria de recollir-la en petites explotacions de les zones tradicionalment productores?

D’altra banda, l’activitat ramadera tradicional ha estat sempre diversificada —es combinava la producció lletera amb l’horta familiar i altres activitats— mentre que en els últims anys moltes vaqueries s’han tecnificat, i han augmentat i intensificat la producció a costa d’elevades inversions en instal·lacions, maquinària i quota. El resultat és una especialització productiva i la producció lletera es converteix en la seva única font d’ingressos. Aleshores, ara que només viuen de les vaques, què poden fer si ja no és viable?

El fet que s’estigui afavorint una ramaderia no lligada a la terra i s’estigui acabant amb un model tradicional a base de pastures, implica no només deixar de produir llet a menys cost, sinó també de més qualitat, doncs la llet de vaques alimentades amb pastures i farratges té més contingut d’àcids grassos insaturats, que són més beneficiosos per a la salut, i més antioxidants. És a dir, és una llet molt més saludable, característica que demanda el mercat, i més sostenible des del punt de vista econòmic, social i mediambiental. Això és especialment important si tenim en compte que des de l’any 2000 el consum de llet líquida ha disminuït un 30 % principalment en benefici de les llets vegetals, que són presentades i percebudes com més sanes.

D’altra banda, la flora i la qualitat de les pastures varien segons l’època de l’any, la qual cosa dóna la possibilitat d’oferir una alta varietat de productes transformats, principalment formatge, d’una gran qualitat tant organolèptica com nutricional. A mesura que guanya terreny la ramaderia intensiva, les pastures, els prats i el paisatge tal com el coneixem aniran desapareixent, es perdrà amb ells la flora i la fauna locals i deixaran de ser un atractiu turístic.

Un dels compromisos recollits en l’acord làctic és la “promoció del consum de làctics espanyols”. Sembla una definició confusa i insuficient, ja que, com hem vist, el que tenim en el mercat és més llet produïda de forma intensiva a base de pinso en bona part compost de soja transgènica, d’origen gens espanyol. Si realment es vol incentivar el consum i l’economia local, no s'hauria d'apostar per aquelles vaqueries familiars que no només produeixen llet de més qualitat, sinó que també cuiden el paisatge i fixen població en el medi rural? No caldria prioritzar que la indústria pagui un preu que cobreixi els costos de producció i dignifiqui aquesta activitat, en lloc de donar ajudes pel baix preu que la indústria i la distribució imposen? No serà que volen promoure les vendes i els ingressos de l'última part de la cadena i enganyar la població consumidora? Per què no pensem en polítiques similars a les de Canadà on la part productora està al centre de les decisions?

I encara, amb l’aprovació de l’Acord Transatlàntic per al Comerç i la Inversió dels EUA i la Unió Europea (TTIP), les grans granges d’Oregon, amb més de 60.000 vaques alimentades amb pinsos transgènics i estimulades amb hormones de creixement, seran les que guanyaran el pols a la nostra producció.

Analitzar com s’està abordant el sector làctic a Europa és una anticipació de com s’abordaran la resta de sectors agraris. La tendència és globalitzar cada cop més el mercat de la llet, impulsant una ramaderia amb cada cop menys benestar animal, basada en matèries primeres quilomètriques i amb mà d’obra barata, en lloc d’apostar per una producció local, sostenible i que fixi població en zones rurals.

PASSAT, PRESENT I... FUTUR?

La ramaderia tradicional és una de les activitats que més població fixa en el medi rural, però tal com està el panorama, qui voldrà incorporar-s’hi? Si tenim en compte la falta de serveis, l’aïllament a què se sotmet el món rural i les dificultats per començar l’activitat en el sector primari, és normal que actualment només el 5% de les persones actives en l’agricultura i la ramaderia tingui menys de 35 anys, i que un 33% sigui més gran de 65. Només un 3,5% dels qui reben la PAC tenen menys de 35 anys.

El futur de la ramaderia passa per seguir aprofitant els recursos de l’entorn per aconseguir no només productes de la màxima qualitat, sinó també la conservació d’un paisatge ancestral que porta segles vivint en harmonia gràcies a la ramaderia extensiva. La clau és integrar un bon model productiu a petita escala, diversificat, i incorporar la transformació artesanal amb la venda en circuits curts. Tot i que les administracions anteposen altres interessos a la sostenibilitat ecològica i econòmica en el medi rural, és cert que la ciutadania cada cop està més conscienciada amb una sèrie de valors relacionats amb el benestar animal, el medi ambient i la qualitat dels aliments que consumeix.

S’ha de ser conscient que si hem arribat fins aquí, és, en alt grau, per la força de la gran indústria i la seva influència sobre les nostres administracions. Com contrarestem aquest poder? Les mobilitzacions que aquests mesos s’han anat convocant per tota Europa demostren que una articulació del sector productiu és fonamental, sí, però també ho és l’apropament d’aquest a la ciutadania per guanyar la seva complicitat. Sens dubte, és un tema que ens afecta tant si vivim a pagès o a ciutat.