Article col·lectiu

Quan parlem d'extractivisme i agricultura, ens ve al cap una primera idea: els projectes miners comporten per se destrucció del territori, contaminació i reducció d'aigua, tres factors que van en contra del desenvolupament de les pràctiques agrícoles. Però hem pensat en l'agricultura com a activitat extractivista o minera? Aquest tipus d'agricultura també practica mineria en si mateixa: mina la fertilitat de les terres agràries i ho fa precisament a base de l'aplicació d'enormes quantitats de fertilitzants químics que han de ser extrets directament del sòl. És a dir, depèn de l'extracció d'insums no renovables que s'esgotaran a mig termini.

EL MERCAT MUNDIAL DE FERTILITZANTS

Des de l'anomenada revolució verda l'ús de fertilitzants de síntesi (majoritàriament una combinació de NPK) s'imposa en l'àmbit de l'agricultura industrial i intensiva. Al 2012, d'acord amb l'Associació Internacional de la Indústria dels Fertilitzants, el consum global de fertilitzants va registrar una xifra rècord de 176,1 milions de tones, un fet que representa un creixement del 2,2% respecte al 2011 i unes cinc vegades més si ho comparem amb les dades de la dècada dels seixanta.

Tal com explica el Grup ETC, «les 10 companyies més grans de fertilitzants controlaven el 41% del mercat el 2011». Obtenir un panorama clar sobre la indústria global de fertilitzants sintètics és complicats ja que tothom en forma part: els gegants de l'agroindústria, els gegants de l'energia i les pròpies empreses mineres, en una contínua sèrie de compres i absorcions empresarials.

 

Dades sobre els fertilitzants

• De les vendes totals de fertilitzants, aproximadament el 61% correspon als fertilitzants nitrogenats, el 23% als fosfatats i el 16% als potàssics.

• El blat, l'arròs i el blat de moro consumeixen al voltant de la meitat de tot el fertilitzant utilitzat a l'agricultura. Els fertilitzants usats als cultius i pastures que alimenten el bestiar consumeixen el 80% de tot el nitrogen i el fòsfor utilitzat en l'agricultura.

• Al 1970 un sac de fertilitzants costava el mateix que un sac de gra. Al 2011 ja costava 2,5 vegades més.

 

Cent trenta kilòmetres de cinta transportadora traslladen els fosfats fins al port d'El Aaiún. Foto: WSRW

Muntanya de sal a Cogullo. Foto: Prousal

 

ACABAR AMB LA FERTILITAT DE LA TERRA I LA QUALITAT DELS ALIMENTS

L'augment de l'ús dels fertilitzants de síntesi s'acompanya d'un pèrdua de la seva eficàcia. Moltes persones agricultores i expertes en fertilitat de la terra saben prou bé que quan s'apliquen fertilitzants químics, els nutrients queden immediatament disponibles en grans quantitats i que provoquen una onada d'activitat i multiplicació microbiana que accelera la descomposició de matèria orgànica i allibera CO2 a l'atmosfera.

A mesura que els sòls perden matèria orgànica, es fan més compactes, absorbeixen menys aigua i tenen menys capacitat per retenir nutrients, i l'única forma de contrarestar-ho és augmentant les dosis de fertilitzants, tal com mostren les tendències mundials anteriorment descrites. Però, com si es tractés d'una drogodependència, les majors dosis només agreujaran els problemes. Un clar exemple d'una agricultura que mina la terra.

En els darrers cent anys, la mitjana dels nivells de minerals a les terres agràries ha caigut a nivell mundial un 72% a Europa, un 76% a Àsia i un 85% a Amèrica del Nord.

El resultat net de tot plegat és que la majoria de l'aliment que mengem en deficient en minerals. Al 1927, investigadors del Kings College de la Universitat de Londres van començar a estudiar el contingut nutricional dels aliments. Des de llavors, els seus anàlisis s'han repetit amb regularitat i de mitjana mostren uns resultats alarmants: les nostres hortalisses i fruites han perdut entre el 20 i el 60% dels minerals que acostumaven a tenir. I apereixen percentatges similars en productes d'origen animal com la llet o el formatge.

NITROGEN: ENERGIA FÒSSIL PER ALIMENTAR LES PLANTES

Fins fa uns cents anys, la quantitat d'aliments que l'agricultura podia produir depenia de la seva capacitat de reemplaçar el nitrogen en la terra que els cultius consumien, ja fos amb fems, amb cultius que fixen el nitrogen de l'aire, amb guano (adob) o amb rotació de cultius. Van ser unes experiències originalment concebudes per la producció d'explosius les que van permetre produir nitrogen artificialment. I voilà, el problema de la limitació de nitrogen es va resoldre i, juntament amb altres innovacions, s'obrí el camí de l'era de l'agricultura industrial. Des dels anys seixanta l'ús mundial d'aquest fertilitzant s'ha multiplicat per 10.

Però els fertilitzants nitrogenats tenen una sèrie de problemes. El primer és la seva producció ja que s'aconsegueix a partir de la conversió del gas natural (un recurs finit pel qual hi ha molts conflictes geo-estratègics) a una forma nitrogenada que les plantes poden absorbir, però amb una despesa d'enormes quantitats d'energia: per fertilitzar una hectàrea de blat de moro amb aquest adob, cal la mateixa energia que conduir un cotxe durant més de 2000 quilòmetres. Anada i tornada Barcelona-Sevilla! Així, podem entendre que la meitat de tot el consum energètic que té l'agricultura industrial correspongui a la producció de fertilitzants nitrogenats. Lògicament, estem parlant d'una més que significativa contribució a la crisi climàtica.

En segon lloc, les formes de nitrogen presents als fertilitzants químics es transformen ràpidament al sòl, emetent òxids nitrosos a l'aire. Els òxids nitrosos, a més de destruir la capa d'ozó, té un efecte hivernacle que és dues-centes vegades més potent que l'efecte del CO2, i són responsables d'una altra part important de la crisi climàtica.

     Dos milions de tones de residus s'acumulen formant dues muntanyes tan altes com el Tibidabo.  

MUNTANYES DE POTASSI

El potassi, tot i produir-se abundantment a la naturalesa, té un cost d'extracció molt alt ja que els dipòsits de potassa es troben a grans profunditats, un fet que dificulta la seva extracció. A Catalunya, Iberpotash explota a les poblacions de Súria i Sallent la segona mina més gran de potassa d'Europa Occidental.

La mina extreu 800.000 tones l'any de potassa, de les que un 70% de la producció s'exporta. Però també, cada any, genera 2 milions de tones de residus que s'acumulen formant dues muntanyes blanques de sal i bromurs tan altes com la muntanya del Tibidabo (500 metres sobre el nivell del mar). Les sals es filtren a les aigües subterrànies i acaben al riu Cardener, afluent del Llobregat, les aigües del qual, després del seu pas per les poblacions de Súria i Sallent, deixen de ser aptes per al consum humà.

Malgrat les denúncies de la societat civil, i tot i les resolucions jurídiques que corroboren que l'empresa no compleix amb les normatives establertes per aquesta mineria, la seva activitat no s'ha aturat. I els dos rius, les rieres, els aqüífers i les terres se salinitzen fins a l'extrem que l'aigua no és apta per beure ni tampoc per les finques agràries i ramaderes que han de pagar per dur aigua d'altres indrets.

Iberpotash és una filial d'Israel Chemicals (ICL), una de les principals companyies mundials de producció de fertilitzants. Les relacions d'ICL amb l'exèrcit israelià són conegudes. Però a més, una altra de les filials d'ICL, anomenada Dead Sea Works, es beneficia precisament dels recursos minerals del Mar Mort vetats a la població palestina tot i que una bona part d'aquests recursos es troba al seu territori.

EL FÒSFOR, EL TRESOR ROBAT

El fòsfor es pot trobar de forma natural a la superfície de la terra i a les roques marines, arribant fins als sòls i a les aigües mitjançant l'erosió natural. O també pot ser extret d'explotacions mineres en forma de roques fosfòriques. La seva explotació excessiva ha provocat que les reserves d'aquest minerals s'estiguin esgotant i alguns estudis estimen que aquestes reserves s'esgotaran completament en uns cent anys i que, a mitjans de 2030, s'arribarà al seu nivell d'extracció màxima, notant-se un declivi de la seva disponibilitat. Els Estats Unit, el Marroc i la Xina produeixen prop de dos terços de la producció mundial.

Marroc, que explota els jaciments de fòsfor que es troben als territoris ocupats del Sàhara Occidental, té casi tres quartes parts de les reserves mundials de fosfat de bona qualitat que queden al món, convertint-lo així en un país amb una gran importància geo-estratègica i de control política. La mina de Bucraa és el major jaciment de fosfats del món, i actualment és explotat a un ritme frenètic pel Regne del Marroc, en el que constitueix un brutal i il·legal espoli dels recursos sahrauís. Mitjançant una cinta transportadora (la més llarga del món del seu gènere, uns 130km) els fosfats es transporten fins al port marítim d'El Aiún, la capital del Sàhara Occidental ocupat, on es carreguen immenses embarcacions i es procedeix a la seva exportació per mar. Anualment, entre 40 i 50 embarcacions surten de la costa sahrauí amb 48.000 tones cada una d'elles de fosfats robats. El valor de les exportacions de fosfats suposa al Marroc un ingrés d'aproximadament 300 milions de dòlars anual.

El Dictamen Jurídic (Disponible en PDF) redactat al 2002 per l'assessor legal de les Nacions Unides pel Consell de Seguretat, Hans Correll, estableix la il·legalitat d'activitats extractives i comercials al Sàhara Occidental, ja que no compten amb el consentiment previ de la població originària, és a dir, la població sahrauí.

L'extracció de fosfat no només és part dels processos agro-industrials que acaben amb la fertilitat de la terra i la seva capacitat d'alimentar-nos, sinó que a la vegada està darrere d'altres conflictes polítics i humanitaris, com és el cas del castigat poble sahrauí

     L'explotació excessiva del fòsfor ha provocat que les seves reserves s'estiguin esgotant.  

LA SOLUCIÓ, L'AGROECOLOGIA I L'AGRICULTURA CAMPEROLA

Davant un pronòstic d'esgotament, fer front a la demanda d'aliments mitjançant l'agricultura industrial és una quimera: la producció es trobarà amb límits biofísics que condicionaran el preu dels fertilitzants, posant en perill la seguretat alimentària de moltes persones. UN altre motiu més que ens duu a pensar en la necessitat d'afrontar el repte de l'alimentació i l'agricultura amb respostes globals que abordin l'arrel del problema.

Com diu Grain, la terra fèrtil és una fina capa que cobreix més del 90% de la superfície terrestre del nostre planeta. No és només pols i minerals, són ecosistemes i vius i dinàmics. Un sòl sa bull amb milions d'éssers viu microscopis i visibles que executen moltes funcions vitals. És capaç de retenir i proporcionar lentament els nutrients necessaris perquè creixin les plantes.

La vida vegetal i la fertilitat del sòl són processos que es propicien mútuament, i la matèria orgànica és el pont entre ambdós factors. En la mesura que els fems, les restes de collita i altres organismes morts es descomponen, alliberen nutrients que poden ser presos per les plantes i utilitzats en el seu creixement i desenvolupament. Conforme creixen les plantes, més restes vegetals arriben o resten al sòl i més matèria orgànica es genera, en un cicle continu exitós des de fa milions d'anys.

Els pobles rurals d'arreu del món tenen una profunda comprensió de la terra. A través de l'experiència han après que la terra cal cuidar-la, cultivar-la, alimentar-la i deixar-la descansar. Moltes de les pràctiques comunes de l'agricultura tradicional reflecteixen aquests sabers. L'aplicació de fems, residus de cultius o compost nodreix el sòl i renova la matèria orgànica. La pràctica del guaret, en especial el guaret cobert, té com a finalitat que el sòl descansi, de manera que el procés de descomposició pugui realitzar-se de forma correcta. El conreu reduït, les terrasses, el mulch i altres practiques de conservació protegeixen el sòl contra l'erosió, de manera que la matèria orgànica no sigui arrossegada per l'aigua. Sovint, es deixa intacta la coberta forestal, se l'altera el mínim possible o se la imita, de forma que els arbres protegeixin el sòl contra l'erosió i proveeixin de matèria orgànica addicional.

Quan al llarg de la història s'han oblidat o s'han deixat de banda aquestes pràctiques, es paga un preu molt elevat: els fertilitzants de síntesi i les seves repercussions en són una mostra.