Una experiència de lluita compartida

Laia DE AHUMADA

DLa Doris és una àvia xilena molt entregada en la lluita contra la dictadura de Pinochet, a qui, com a moltes altres dones del país, van executar familiars als que mai més es va fer justícia. Desil·lusionada pel rumb que va prendre la democràcia després de la dictadura ―on res va semblar canviar, malgrat que aparentment tot havia canviat―, va fer les maletes i va marxar en busca de nous horitzons.

La Doris ara viu amb la Dora i l'Antonio, totes elles formen part de la PAH (Plataforma d'Afectats per l'Hipoteca) de Girona-Salt i van participar en l'ocupació del bloc de pisos, propietat de la Sareb, el banc dolent, a Salt. Aquest bloc va ser ocupat al març de 2013 per quinze famílies i desallotjat al febrer de 2014; i recentment, el passat mes de maig, ha tornat a ser ocupat.

Les vaig conèixer al II Aplec d'Agricultura Urbana de Barcelona, on es va parlar de la transformació social dels horts urbans. Elles van venir a explicar la seva experiència en l'hort que van ocupar, juntament amb el bloc de pisos, a Salt, i com el contacte amb la terra les havia transformat, fins el punt que ara viuen en una casa de camp a Vilobí d'Onyar, on cultiven les seves verdures i les comparteixen amb totes aquelles persones de la PAH que les necessiten. Casa seva sempre està plena de gent. Volen mostrar que es pot viure d'una altra manera, molt més digne, solidària i autosuficient. Al menjador, un arc de sant Martí pintat a la paret presideix les vides d'aquestes persones que, malgrat tot el dolor viscut, afirmen haver tornat a descobrir el seu sentit.

     L'hort es va convertir en un lloc de reunió, fins que ens van desallotjar  

Com has arribat fins aquí, Doris?

Doris:El març de 2013, després de deambular per les administracions i no trobar solució al drama de l'hipoteca, vam pensar que s'havia de lluitar amb més força, pujar el to, que més gent sabés el que estàvem vivint, i vam decidir ocupar el bloc de Salt. Cap de les tres vivia a Salt, sinó a Girona i a Cassà de la Selva, però vam buscar un bloc amb característiques especials. No es tractava d'ocupar un pis, de tancar les portes i oblidar-se'n, sinó de buscar un lloc on poguéssim fer coses, organitzar-nos de forma diferent, fer visible la nostra lluita. Vam veure un bloc de pisos al costat d'un terreny erm, on no hi havia res. Vam entrar 15 famílies. Era el 13 de març i al dia següent ja teníem l'hort en funcionament: vam netejar i treballar el terreny, vam plantar algunes coses per donar-li vida. Va venir molta gent a ajudar-nos. Aquell dia hi havia unes 300 persones.

Va ser preciós. Vam veure que totes juntes ho podíem aconseguir.

Com us organitzàveu?

Doris: A l'hort ens organitzàvem per fer totes les tasques, per veure què plantàvem. La feina de cuidar-lo ens va servir per integrar-nos totes les famílies que havíem ocupat el bloc. Les africanes plantaven altres tipus d'aliments i vam aprendre amb elles per què servien i com ho feien. Vam durar nou mesos i vam menjar moltes hortalisses, inclòs als veïns se'ls hi regalaven productes i ens portaven llavors per plantar. Es va convertir en un lloc de reunió, fins que ens van desallotjar.

Antonio: Però no només això, teníem gallines i els nens al·lucinaven: «Però d'on surten aquests ous?», ens preguntaven. Els nens també es van comprometre amb l'hort. Però el millor de tot és que no hi havia cap pis tancat. El veí que volia alguna cosa anava a una altra cosa i ho agafava: «M'emporto una mica de sal» o «una mica de sucre». Érem lliures!

Doris: Va sorgir de forma espontània. Era com un sol domicili amb moltes habitacions. Teníem rentadora i un congelador comunitari i vam aprendre una forma de vida més sana on comparties, on sabies qui era el que vivia al costat. Els nens feien el deures junts i baixaven a l'hort a jugar, sempre acompanyats per una persona adulta. La majoria de pisos estaven ocupats per africanes afectades com nosaltres, però amb elles no hi havíem conviscut mai; vam aprendre les seves costums, què era el ramadà, perquè ho feien. Va ser una temporada molt bonica.

Hort ocupat a Salt. PAH

Com us sentíeu vivint en un pis ocupat?

Doris: Quan vam arribar estàvem totes destrossades. Jo allà em vaig adonar de que feia temps que no dormia per la preocupació de quedar-me al carrer. Quan vam anar al bloc, va ser una tranquil·litat, una teràpia; sense acudir a experts, entre nosaltres, vam fer un treball psicològic tan bo. Et trobaves a la teva veïna i t'explicava com estava, i tu feies el mateix. Les africanes ballaven i cantaven molt. I amb la convivència vam desfer molts tabús de les musulmanes, per exemple, sobre la sexualitat. Vam descobrir que són dones molt obertes.

Antonio: Són tan maques aquestes dones, tenen un cor tan bonic. Simplement les has de conèixer.

Doris: La característica del bloc és que érem totes dones, dones amb nens. La majoria africanes. Només hi havia dos homes.

El fet de que la majoria fóssiu dones va facilitar aquest tipus d'organització espontània?

Doris: Sí. Jo crec que tot el que va passar va ser perquè la majoria érem dones. Les africanes es van sentir integrades i van començar a confiar, i quan s'obren són estupendes, cooperadores. Va venir molta premsa, universitats, ens vam tancar a la Generalitat, van participar en tot, no tenen por de res, ho viuen amb harmonia, cantant. Es van sentir protagonistes d'alguna cosa que no s'havien imaginat.

Fins que va arribar el desallotjament…

Doris: Va arribar un exèrcit a desallotjar-nos, perquè no vam negociar: ens donaven poques solucions perquè els pisos que ens oferien no eren pisos socials i tampoc es podien pagar. El dia abans del desallotjament, vam muntar una tenda de campanya a l'hort. Al matí següent, quan sortia del bloc, el vaig veure acordonat i em vaig dir a mi mateixa que no marxaria. Vaig entrar a l'hort i em vaig instal·lar a la tenda de campanya i vaig dir que d'allà a mi no em feien fora perquè era un espai que havíem guanyat entre totes. I ens vam quedar allà sis mesos, l'Antonio, la Dora i joo.

Antonio: Tots els dies venia gent a l'hort, portaven menjar, l'escalfaven al foc i passaven el dia. Durant elsVam celebrar el Nadal, va ser preciós. Fins que l'Ajuntament va veure que l'hort era un problema i van posar denuncies, van voler tallar-nos l'aigua... però vam lluitar per l'aigua i vam guanyar.

Antonio: Dones soles, s'ha de dir. Es posaven sobre la claveguera perquè no poguessin tallar l'aigua.

Doris: Llavors l'alcalde va cedir aquest terreny per construir un col·legi, i clar, davant d'un equipament no es podia lluitar, malgrat que, anteriorment ja s'havia cedit un altre terreny amb aquesta finalitat, però aquesta era la manera de que desapareguéssim. I així van acabar amb l'hort. L'hort va ser el millor. Les mateixes veïnes de l'entorn anaven a seure i a parlar allà perquè hi havia una part circular amb plantes medicinal.

Antonio: Després es va construir una cúpula que va ser l'atracció de Salt, amb palets, fustes... era enorme i molt bonica. L'hort ens va ensenyar que es pot viure de la terra i moltes persones que van passar per allà ara tenen el seu hortet.

Doris: Sí, la terra t'alimenta, però no només això, et nodreix, et dóna energia, perquè tot i les dificultat que vam tenir, vam aprendre a viure de manera més sana. Et dóna una salut mental que no m'esperava, perquè van desaparèixer molts dolor físics que teníem, produïts per l'estrès.

Antonio: Jo abans d'anar al bloc prenia moltes pastilles, ara porto més de dos anys sense prendre res.

Doris: TEt sents útil. Jo ara em llevo, vaig a regar les plantes i em sento afortunada. Veure com surten les verdures és un encant, una alegria.

Venir a viure aquí us ha suposat abandonar la vostra lluita a la PAH?

Doris: No, què va! Ara que comencem a tenir productes, no volem fer negoci, sinó compartir: fem bosses per a repartir i volem que la gent s'animi a fer com nosaltres, volem demostrar amb la nostra experiència que es pot viure d'una altra manera. Estem obertes a que aquí vingui a viure qui vulgui. Seguim molt lligades a la PAH. El problema existeix, i mentre no hi hagi un canvi, hem de continuar perquè cada dia estan arribant persones que estan perdent les seves llars i si nosaltres vam tenir la sort de tirar endavant hem de ser un exemple per les que venen; que vegin que una altra vida és possible, que la tempesta passa, sempre i quan estiguem ben preparades per suportar-la. Jo no puc deslligar-me de la Plataforma ni de cap moviment social, perquè crec que tot el que succeeix aquí ens repercuteix d'alguna manera i hem de ser-ne partícips, tan per denunciar com per demostrar que hi ha canvis possibles i col·laborar perquè ho siguin. No podem tancar-nos i oblidar-nos de tot, sinó que hem de despertar consciències en l'àmbit polític, social, amb la naturalesa, amb la relació amb la terra, perquè aquesta societat ens fa viure tan ràpid, abocats al consum, perquè no apreciem el que tenim. És important despertar aquesta inquietud. Hem d'humanitzar-nos i veure que no es necessiten tants diners per viure..

Antonio: Estem treballant per arribar a ser autosuficients: llenya pel foc, plaques solars. Els propietaris ens van cedir aquesta casa a canvi de que l'arregléssim. Ara quan venen no la reconeixen de lo bé que ens està quedant. Jo era un esclau de la feina i tot per mantenir una casa que després em van treure i que havia construït jo. No m'ha servit de res. Jo no vivia, només treballava. La meva il·lusió va començar quan vaig conèixer aquestes dones. M'han canviat la forma de vida i jo mateix estic canviant. S'ha d'anar canviant cap a millor.

A la PAH Girona-Salt, heu tingut alguna notícia d'algun desallotjament de masies?

Dora: Per aquí no tenim notícia de cap cas, però els catalans callen molt, la gent autòctona no vol parlar del problema, els hi fa vergonya i ho estan passant fatal, però no volen parlar. Potser venen un dia, però llavors ja no tornen. Ve sobretot molta gent immigrada. Al bloc de Salt, de catalans, només hi era jo i un altre pis. No volen que ningú ho sàpiga.

Doris: Pateixen molt i sols. Aquí hem après que és millor passar les coses junts, és més fàcil, és més sa. Fixa't, fins i tot participem en una obra de teatre de l'Àlex Rigola, Migraland. Jo mai m'ho hauria imaginat, i em vaig animar per poder denunciar el què estava passant. Vaig descobrir que hi ha diferents mitjans per comunicar. És passar d'estar atemorida, amb una dificultat enorme, a dir «No, no vull que això passi a més gent» ―perquè hi ha molts suïcidis de persones desnonades, però callen―. Per mi, ha estat un nou despertar.

Artículo traducido por Jan Pascual