Daniel LÓPEZ

Segons els estudis del Ministeri d’Agricultura, la comercialització d’aliments frescos es realitza en un 50€ a través del “canal modern” i més o menys un terç a través del “canal tradicional”. Si atenem als productes elaborats, la quota de mercat del canal modern assoleix el 90%. La concentració de la comercialització en el canal modern és creixent des de fa dècades i està en mans de 5 empreses distribuïdores, que acaparen al voltant del 60% de les vendes totals en aquest tipus de circuits.

Els productes frescos comercialitzats a través del canal modern són normalment més cars i de pitjor qualitat que en el canal tradicional. Els grans volums comercialitzats requereixen un major temps per dur el producte des de la terra fins als lineals del supermercat i una logística bastant complexa. Per això, les condicions de producció (varietats, tractaments post-collita, etc.) atenen més a la logística que a la qualitat; apareixen moltes pèrdues de producte i la qualitat final de l’aliment en queda afectada sensiblement a causa del transport i l’emmagatzematge.

L’estratègia de les grans superfícies per obtenir beneficis es basa en vendre moltes unitats amb poc marge. Per això, tracten d’eliminar la competència i oferir un producte elaborat molt econòmic (amb matèries primeres de pèssima qualitat i pressionant a la baixa els preus pagats a l’agroindústria i a la producció) amb “producte ganxo” . En alguns estudis es mostra com la producció obté un marge net major en el canal modern. Amb tot, són molt pocs els productors i productores que accedeixen a aquest tipus de circuit comercial, ja que requereix grans despeses i inversions i grans volums de producció.

Pel que fa al canal tradicional, està molt lluny de ser una alternativa sostenible pels sistemes agroalimentaris locals. La xarxa de mercas suposa en l’actualitat un estrangulador de valor afegit per als qui produeixen. Aquesta xarxa d’infraestructures públiques s’ha convertit en un espai on els actors distribuïdors majoristes (“assentadores”) concentren les produccions en poques mans i des d’on s’imposen preus molt baixos a la producció. La xarxa de mercas no té cap compromís amb el producte local ni amb la qualitat dels aliments i, contràriament, s’ha integrat, com un conjunt més de nodes, en la xarxa global de la distribució alimentària, a esquenes dels circuits locals, recolzant els fluxos transnacionals privats, que només segueixen una lògica d’especulació .

Per la seva part, els petits comerços que s’abasteixen dels mercas, en general segueixen una lògica de preus (quan més econòmic, millor, vingui d’on vingui); i la seva estratègia per sobreviure generalment es basa en vendre aliment a preu baix (de mala qualitat) i treballar moltes hores per aconseguir una mínima renda (auto-explotació).

NOUS CIRCUITS DE DISTRIBUCIÓ EN L’ENTORN LOCAL

En tot cas, reduir a dos canals les possibilitats de distribució alimentària existents oculta una gran diversitat de configuracions que reverteixen un gran interès des de la perspectiva de les xarxes alimentàries alternatives i la sobirania alimentària. Tot i que els circuits alternatius existents són minoritaris, potser suposen la base per una re-localització i diversificació dels fluxos agroalimentaris. Al recolzar-los es podrien generar impacte (socials i ecològics) positius a gran escala.

En els darrers anys estem observant una certa re-configuració de la distribució local que es caracteritza per una gran diversitat de circuits i xarxes que combinen els fluxos i les lògiques globals amb les locals, com estratègia de supervivència dels petits operadors. Així, apareixen altres models com les cadenes cooperatives de petit comerç que estan sorgint a diverses comunitats autònomes; les cooperatives de producció que estan obrint botigues al públic o creen estructures de distribució per al petit comerç en l’entorn local; el petit comerç que s’abasteix directament de producte local; o les pròpies persones productores que estan obrint botigues al medi rural (normalment negocis familiars) o en ciutats properes (normalment en grups organitzats). També els models més assentats de xarxes alimentàries alternatives segueixen desenvolupant-se, com els grups de consum, la venda a peu de finca, els mercats de pagès o el consum social.

EL PETIT COMERÇ: UNA ALIANÇA IMPOSSIBLE?

A l’Estat espanyol existeixen a l’actualitat prop de 485.000 petits comerços, que representen prop del 25% de les vendes totals del comerç alimentari. El 90% dels establiments té menys de nou persones treballadores i prop del 80% compta amb dues persones o menys. El perfil de la persona que atén al públic és bastant homogeni: persones grans, treball principalment autònom i salaris baixos.

L’estratègia més generalitzada per mantenir una renda mínima passa per obrir moltes hores, i per tant per l’auto-explotació. Dependre del treball propi permet una gran flexibilitat, que ha permès que el petit comerç aguanti millor que les grans superfícies els darrers anys de reducció del consum. Malgrat tot, la situació del petit comerç no és còmoda, i busca formes de diferenciar-se de les grans superfícies, a les que identifiquen com la seva principal amenaça.

En aquest sentit, cada cop més petits comerços opten per introduir producte local, tant aliments frescos com elaborats. Els avantatges són diversos: productes més frescos, més adaptats a la identitat i a les tradicions de cada zona, de major qualitat, i amb menors preus, ja que es redueixen els intermediaris (un 41% del preu final en el canal tradicional de comercialització del tomàquet). En alguns casos, el petit comerç parla de treball local, d’economia local, de reforçar els llaços locals enfront els fluxos globals. No en va, recolzant-nos en dades oficials, el model de canal tradicional deixa fora de les comarques de producció, almenys, el 70% del valor afegit del producte.

Les grans superfícies són un enemic comú que podria apropar al sector agrari (incloent la petit agroindústria) i el petit comerç. Des d’aquesta perspectiva, és possible construir aliances per la sobirania alimentària.

El petit comerç suposa una xarxa de distribució de proximitat immensa, que cobreix tot el territori. Amb tot, aquesta possible aliança topa amb àmplies desconfiances entre els dos actors (producció i comercialització), que han estat cultivades des de fa dècades. El petit comerç es resisteix a comprendre que canviar de model suposa construir un projecte comú, més enllà dels preus i dels marges comercials. Un projecte que inclou a producció, distribució i consum locals, i en el que cada part ha d’arriscar-se i posar energia i recursos de la seva part. Requereix confiar en la resta d’actors de la cadena productiva local i posar a totes les parts a la mateixa alçada, per buscar l’interès comú. Per això, les propostes que vinguin des del consum i el sector agrari han de ser fermes i clares, i posar a cadascú al seu lloc. En tot cas, hi ha diversos reptes per afrontar en aquest camí.

Un d’aquests reptes és la idea errònia que el petit comerç només pot comprar al mateix preu que el que li ofereixen els mercas. Per un costat, als mercas hi ha preus molt diversos i qualitats de producte molt diferents. El producte local pot tenir la millor qualitat i, per tant, pot assolir millors preus. Limitar l’estratègia d’allò local als preus baixos és una bogeria que només beneficia als models agro-industrials i per això és fonamental comunicar la importància de consumir local. A més, aconseguir preus justos també depèn de la capacitat de producció i el comerç de construir xarxes de distribució eficients, que puguin equiparar-se als costos que suposen mercas. Per això és molt important l’organització, tant de la producció com de la distribució.

Els menjadors escolar que s’han organitzat per tenir producte local i agroecològic estan establint ja centrals de compra, una experiència molt interessant per posar en pràctica aquestes aliances. Un exemple d’això és el de l’Associació de Menjadors Escolar que, amb el recolzament del Consell Comarcal del Maresme, a Barcelona, ha iniciat un projecte pilot de Central de Compres amb la participació d’11 iniciatives de producció local i 10 empreses que gestionen 13 menjadors escolars.

Aquest tipus de xarxes presenta un innegable interès social, per la seva capacitat d’enfortir i protegir les economies locals i de limitar els impacte ecològics de les xarxes de distribució globals. Per això, els organismes i entitats públiques per la distribució alimentària (com la xarxa de mercas i altres) haurien de prestar-los un recolzament especial. En l’actualitat, passa al revés, i a més la normativa higiènica-sanitària dificulta enormement la possibilitat de comercialitzar petites produccions en l’entorn local. La comercialització d’aliments ecològics en comerç convencional es veu alhora doblement dificultada per una normativa rígida i que no considera les especificitats d’aquestes xarxes. La flexibilització d’aquestes normatives pel context local, així com polítiques públiques que apostin decididament per aquestes xarxes, també poden suposar un important recolzament per al seu desenvolupament. Quin petit comerç necessitem?

Artículo traducido por Yago Calbet